Ves al contingut principal

L’home de la barba (un conte de Nadal)

L’home de la barba té ulls de pollastre i nas de rosegador. S’asseu des de fa uns dies a la cantonada del carrer, entre l’aparador de la joieria del barri i la botiga de comestibles. De bon matí ja hi és, quan encara no han obert les botigues i el sol impotent dels dies d’hivern no ha arribat ni a passar de puntetes sobre la vorera; i a l’entrada de fosc continua en el seu lloc, impertèrrit, amb quatre cèntims en un pot i la mirada perduda entre les cames dels vianants que passen.
Fa vaixells de paper amb les restes dels diaris que la gent deixa en el contenidor blau del reciclat. Quan en té uns quants els posa en ordre de combat sobre la vorera. A vegades passa un nen i els escombra d’una revolada, però l’home de la barba els torna a posar a lloc, conscient del seu deure. De tant en tant algú deixa una petita moneda en el palmell de la seva mà i ell se la guarda per mantenir en un nivell adequat el saldo visible de l’almoina.
L’home de la barba no té targeta de crèdit, ni telèfon mòbil, ni tan sols queda clar si mai ha tingut nom, ni cognoms, ni carnet d’identitat. L’home de la barba fa vaixells de paper i prou, dorm en un indret indeterminat de l’univers i s’alimenta probablement del mateix que mengen els pollastres i els rosegadors. La ciutat és terra de vencedors, els altres queden al marge, sense remei, sense excusa i sense solució. L’home de la barba és un àngel vençut i això a ciutat no es perdona.
La gent camina apressadament sense mirar-lo, com si fos un empestat o un animal abandonat. Algun dia desapareixerà igual que va arribar, ningú trobarà a faltar la seva barba, ni la seva fràgil armada de vaixells. El sol donarà cent mil voltes al voltant de la terra i els humans les comptarem amb precisió de rellotger, però la seva vida, la vida del barbut, quedarà relegada en la columna del deure, en la caixa B de la comptabilitat anònima, la que no queda registrada en els comptes de resultats anuals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…