Ves al contingut principal

L’home de la barba (un conte de Nadal)

L’home de la barba té ulls de pollastre i nas de rosegador. S’asseu des de fa uns dies a la cantonada del carrer, entre l’aparador de la joieria del barri i la botiga de comestibles. De bon matí ja hi és, quan encara no han obert les botigues i el sol impotent dels dies d’hivern no ha arribat ni a passar de puntetes sobre la vorera; i a l’entrada de fosc continua en el seu lloc, impertèrrit, amb quatre cèntims en un pot i la mirada perduda entre les cames dels vianants que passen.
Fa vaixells de paper amb les restes dels diaris que la gent deixa en el contenidor blau del reciclat. Quan en té uns quants els posa en ordre de combat sobre la vorera. A vegades passa un nen i els escombra d’una revolada, però l’home de la barba els torna a posar a lloc, conscient del seu deure. De tant en tant algú deixa una petita moneda en el palmell de la seva mà i ell se la guarda per mantenir en un nivell adequat el saldo visible de l’almoina.
L’home de la barba no té targeta de crèdit, ni telèfon mòbil, ni tan sols queda clar si mai ha tingut nom, ni cognoms, ni carnet d’identitat. L’home de la barba fa vaixells de paper i prou, dorm en un indret indeterminat de l’univers i s’alimenta probablement del mateix que mengen els pollastres i els rosegadors. La ciutat és terra de vencedors, els altres queden al marge, sense remei, sense excusa i sense solució. L’home de la barba és un àngel vençut i això a ciutat no es perdona.
La gent camina apressadament sense mirar-lo, com si fos un empestat o un animal abandonat. Algun dia desapareixerà igual que va arribar, ningú trobarà a faltar la seva barba, ni la seva fràgil armada de vaixells. El sol donarà cent mil voltes al voltant de la terra i els humans les comptarem amb precisió de rellotger, però la seva vida, la vida del barbut, quedarà relegada en la columna del deure, en la caixa B de la comptabilitat anònima, la que no queda registrada en els comptes de resultats anuals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…