Ves al contingut principal

La cova (un conte de Nadal)

Hi havia una vegada sobre la taula raconera d’un menjador, una cova excavada a ganivet en l’escorça tova d’una alzina surera. Rodejada de petits boscos de molsa, camps de sorra enfarinats i regats per rius de paper de plata, la cova era el centre del pessebre de la casa, un indret acollidor i feliç, il·luminat per la llumeta pampalluguejant d’una bombeta que imitava el foc d’una petita llar i a recés de les inclemències d’un cel de cartró i de cotó fluix que amenaçava permanent la integritat del conjunt.
Era el centre d’un univers apamat i allotjava temporalment les cinc figures més ben treballades del pessebre, les que tenien dret a estar a cobert. Els llenyataires i els pastors, palplantats al seu davant, les miraven amb cobejança, perquè ells, amb la mateixa antiguitat en el negoci, no havien arribat mai a tenir dret ni a una petita barraca entre la molsa, només unes casetes minúscules per fer bonic en un racó i un paller de palla de pega.
L’àngel anunciador, garratibat sobre la cova, suportava estoicament aquell greuge, però ni les oques, ni els xaiets, comprenien el perquè d’aquella injustícia tan evident. La dona que rentava la roba havia decidit que d’aquell any no passaria i, dirigint-se als ocupants de la cova, va obrir la seva petita boca de plàstic pintat per dir: «No hi ha dret, això s’ha d’acabar!». La mare de la criatura se la va mirar terroritzada, el nen es posà a plorar i el pare putatiu alçà la vara en un acte reflex d’autodefensa.
El bou va moure les banyes sobtadament i la vaca deixà de rumiar de cop, obrint uns ulls amb reflexes de cristall. Un pastor alçà el puny, mentre el caganer posava cara de mala llet. La tensió augmentava per instants, però en aquell moment la família de la casa decidí entrar al menjador per iniciar el sopar de Nadal. Els pastors van callar definitivament i tot en el pessebre restà mut. Només els Tres Reis, impulsats per la mà del nen de la casa, es van moure una mica en direcció cap a la cova.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…