Ves al contingut principal

Et recordo Amanda

A vegades recordo perquè crec que és el meu deure recordar, però en aquest cas el record va molt més enllà dels deures morals, de les militàncies cíviques i dels deutes històrics. Tots els que l’any 1973 ja teníem consciència de pertànyer a alguna cosa més que al curt reducte de l’horitzó gris que ens envoltava, ens vam sentir colpits per la tràgica sort de Xile, un país llarg i prim on les primaveres i les tardors queden invertides per la influència de l’estrella austral.
Xile és una franja de terra americana banyada per les aigües de l’oceà Pacífic i que té l’honor, entre altres coses, d’haver estat la pàtria de Salvador Allende, de Pablo Neruda i de Víctor Jara. Aquests tres noms van cavalcar sobre les consciencies de tota una generació de joves catalans que en aquells moments miràvem cap a Xile amb esperança i admiració, perquè tots tres van ser víctimes, d’una manera o l’altra de la barbàrie totalitària dirigida des de lluny per la mà recargolada de Richard Nixon i beneïda des d’allà mateix per la Democràcia Cristiana local.
Trenta-cinc anys després, quan arriben les tardors a l’hemisferi polar, m’emociono encara quan escolto les darreres paraules del president Allende i quan rellegeixo els poemes de Neruda, però, sobretot, recordo el nom d’algú que només vaig conèixer a través d’una cançó de Víctor Jara: Te recuerdo Amanda. Recordo aquell carrer sota la pluja i el seu somriure ample, recordo els seus cabells mullats i que no importava res perquè anava a trobar-se amb ell, amb ell, amb ell...
Víctor Jara va morir torturat i cosit a trets a l’estadi nacional de Santiago de Xile, que ara porta el seu nom. Incapaç de dibuixar en la seva cara cap altre gest, va morir amb un somriure als llavis. Víctor Jara intuïa, igual que el President Allende, que més aviat que tard tornaria la justícia a Xile. Han hagut de passar trenta-cinc anys de la seva mort perquè el seu país li oferís la possibilitat de descansar definitivament en la pau que els morts mereixen, però el record d’Amanda continuarà viu entre nosaltres perquè les cançons viuen per sempre en el cor dels pobles que volen ser lliures.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…