Ves al contingut principal

Et recordo Amanda

A vegades recordo perquè crec que és el meu deure recordar, però en aquest cas el record va molt més enllà dels deures morals, de les militàncies cíviques i dels deutes històrics. Tots els que l’any 1973 ja teníem consciència de pertànyer a alguna cosa més que al curt reducte de l’horitzó gris que ens envoltava, ens vam sentir colpits per la tràgica sort de Xile, un país llarg i prim on les primaveres i les tardors queden invertides per la influència de l’estrella austral.
Xile és una franja de terra americana banyada per les aigües de l’oceà Pacífic i que té l’honor, entre altres coses, d’haver estat la pàtria de Salvador Allende, de Pablo Neruda i de Víctor Jara. Aquests tres noms van cavalcar sobre les consciencies de tota una generació de joves catalans que en aquells moments miràvem cap a Xile amb esperança i admiració, perquè tots tres van ser víctimes, d’una manera o l’altra de la barbàrie totalitària dirigida des de lluny per la mà recargolada de Richard Nixon i beneïda des d’allà mateix per la Democràcia Cristiana local.
Trenta-cinc anys després, quan arriben les tardors a l’hemisferi polar, m’emociono encara quan escolto les darreres paraules del president Allende i quan rellegeixo els poemes de Neruda, però, sobretot, recordo el nom d’algú que només vaig conèixer a través d’una cançó de Víctor Jara: Te recuerdo Amanda. Recordo aquell carrer sota la pluja i el seu somriure ample, recordo els seus cabells mullats i que no importava res perquè anava a trobar-se amb ell, amb ell, amb ell...
Víctor Jara va morir torturat i cosit a trets a l’estadi nacional de Santiago de Xile, que ara porta el seu nom. Incapaç de dibuixar en la seva cara cap altre gest, va morir amb un somriure als llavis. Víctor Jara intuïa, igual que el President Allende, que més aviat que tard tornaria la justícia a Xile. Han hagut de passar trenta-cinc anys de la seva mort perquè el seu país li oferís la possibilitat de descansar definitivament en la pau que els morts mereixen, però el record d’Amanda continuarà viu entre nosaltres perquè les cançons viuen per sempre en el cor dels pobles que volen ser lliures.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…