Ves al contingut principal

Et recordo Amanda

A vegades recordo perquè crec que és el meu deure recordar, però en aquest cas el record va molt més enllà dels deures morals, de les militàncies cíviques i dels deutes històrics. Tots els que l’any 1973 ja teníem consciència de pertànyer a alguna cosa més que al curt reducte de l’horitzó gris que ens envoltava, ens vam sentir colpits per la tràgica sort de Xile, un país llarg i prim on les primaveres i les tardors queden invertides per la influència de l’estrella austral.
Xile és una franja de terra americana banyada per les aigües de l’oceà Pacífic i que té l’honor, entre altres coses, d’haver estat la pàtria de Salvador Allende, de Pablo Neruda i de Víctor Jara. Aquests tres noms van cavalcar sobre les consciencies de tota una generació de joves catalans que en aquells moments miràvem cap a Xile amb esperança i admiració, perquè tots tres van ser víctimes, d’una manera o l’altra de la barbàrie totalitària dirigida des de lluny per la mà recargolada de Richard Nixon i beneïda des d’allà mateix per la Democràcia Cristiana local.
Trenta-cinc anys després, quan arriben les tardors a l’hemisferi polar, m’emociono encara quan escolto les darreres paraules del president Allende i quan rellegeixo els poemes de Neruda, però, sobretot, recordo el nom d’algú que només vaig conèixer a través d’una cançó de Víctor Jara: Te recuerdo Amanda. Recordo aquell carrer sota la pluja i el seu somriure ample, recordo els seus cabells mullats i que no importava res perquè anava a trobar-se amb ell, amb ell, amb ell...
Víctor Jara va morir torturat i cosit a trets a l’estadi nacional de Santiago de Xile, que ara porta el seu nom. Incapaç de dibuixar en la seva cara cap altre gest, va morir amb un somriure als llavis. Víctor Jara intuïa, igual que el President Allende, que més aviat que tard tornaria la justícia a Xile. Han hagut de passar trenta-cinc anys de la seva mort perquè el seu país li oferís la possibilitat de descansar definitivament en la pau que els morts mereixen, però el record d’Amanda continuarà viu entre nosaltres perquè les cançons viuen per sempre en el cor dels pobles que volen ser lliures.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…