Ves al contingut principal

El llibreter

Un llibre és un contenidor d’il·lusions, res del que passa entre les seves pàgines existeix realment. Les lletres són símbols gràfics, com una mena de senyals que suggereixen sons. Les lletres formen paraules, fonemes que en si mateixos no volen dir res, simplement ens remeten a imatges mentals preestablertes, idees que d’una en una són només animals solitaris en un oceà de neurones aquoses. Les paraules, quan es troben les unes amb les altres, conformen frases que exhalen un sentit relatiu.
Les pàgines dels llibres s’omplen amb aquestes frases que, lentament, es van agrupant en paràgrafs i després en capítols, per arribar finalment a omplir el llibre amb, si més no, una il·lusió primordial. Hi ha una mena de gent que anem a la recerca d’aquestes il·lusions i això ens porta indefectiblement cap a uns indrets determinats de l’univers cultural que anomenem “llibreries”, establiments curulls d’estanteries carregades del producte de tres mil anys de civilització ininterrompuda.
Les llibreries sorgeixen misteriosament com els bolets i, com els bolets, omplen de felicitat i de sentit boscos que d’altra manera serien com una mena de deserts vegetals. Les ciutats produeixen aquests anticossos de la civilització que, com una mena de formes unicel·lulars, són regentats pels llibreters, uns éssers que sorgeixen del no-res per generació espontània i que es miren el món per sobre de la ratlla horitzontal d’unes ulleres que reposen sobre la punta del seu nas.
En Pere Rodeja era un d’aquests éssers que, mal ens pesi, també són mortals com la resta. Ell ens va proveir durant tota la seva vida d’aquestes il·lusions primordials, que emmagatzemava meticulosament en la seva memòria. Dir que el trobarem a faltar no és una frase feta, perquè sé que el trobarem a faltar. Probablement vindrà el dia en què molts de nosaltres oblidarem el contingut de la majoria dels llibres que hem llegit, però sempre ens quedarà el record de la mirada de llibreter d’en Pere, lligada a indefectiblement a un somriure immortal.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…