Ves al contingut principal

Això s’acaba

Tothom sap que un dia s’enganxa a l’altre i que el temps és relatiu per molt que algú s’entesti en pensar el contrari. El temps, convertit en una mercaderia de baix cost, gira vertiginosament a l’entorn de les nostres vides. Tothom sap que un any no és res més que una declaració d’hisenda, que un mes dura el que duren els diners de la nòmina, que les setmanes s’esvaeixen abans que arribi el diumenge i que els dies van a la seva, per molt que s’enganxin els uns amb els altres.
Els hiverns es fonen per la Candelera, les primaveres s’encenen amb les primeres calors del mes de maig, els estius es comencen a rovellar amb les quatre pluges de finals d’agost, les tardors es glacen abans del pont de la Constitució i quan arriba el Cap d’Any ens mirem astorats al mirall com si algú ens hagués robat alguna cosa que era nostra, ens sentim estafats pel pas del temps que corre sempre al nostre davant com la llebre inassolible de les carreres de llebrers.
Molt abans del que seria lògic ja s’encenen les llumetes de Nadal, els aparadors de les botigues s’omplen de neu artificial i els venedors de loteria es transmuten en papàs noëls panxuts que van cridant “Ho, ho, ho!”. Els Pastorets comencen a assajar els mateixos diàlegs de costellada de cada any, els personatges dels pessebres vivents planxen la seva roba i els nens comencen la redacció definitiva de la carta als Reis, que podria ser llarga com una saga nòrdica però que es resumeix en la marca i el model del darrer producte tecnològic de moda.
Els periodistes –animals de costums– comencen a recopilar notícies pels resums de final d’any, gràcies i desgràcies, imatges d’impacte per poder omplir la panera dels torrons i per tenir contents els directors dels mitjans, que segueixen impertèrrits el guió establert. L’any s’acaba i s’acaba també la imaginació dels cronistes i dels creadors d’opinió. Fins i tot els humoristes esgoten la veta abans de la gala de Cap d’Any. Sort que la realitat és tossuda i el temps surt sempre en la seva ajuda.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…