Ves al contingut principal

Això s’acaba

Tothom sap que un dia s’enganxa a l’altre i que el temps és relatiu per molt que algú s’entesti en pensar el contrari. El temps, convertit en una mercaderia de baix cost, gira vertiginosament a l’entorn de les nostres vides. Tothom sap que un any no és res més que una declaració d’hisenda, que un mes dura el que duren els diners de la nòmina, que les setmanes s’esvaeixen abans que arribi el diumenge i que els dies van a la seva, per molt que s’enganxin els uns amb els altres.
Els hiverns es fonen per la Candelera, les primaveres s’encenen amb les primeres calors del mes de maig, els estius es comencen a rovellar amb les quatre pluges de finals d’agost, les tardors es glacen abans del pont de la Constitució i quan arriba el Cap d’Any ens mirem astorats al mirall com si algú ens hagués robat alguna cosa que era nostra, ens sentim estafats pel pas del temps que corre sempre al nostre davant com la llebre inassolible de les carreres de llebrers.
Molt abans del que seria lògic ja s’encenen les llumetes de Nadal, els aparadors de les botigues s’omplen de neu artificial i els venedors de loteria es transmuten en papàs noëls panxuts que van cridant “Ho, ho, ho!”. Els Pastorets comencen a assajar els mateixos diàlegs de costellada de cada any, els personatges dels pessebres vivents planxen la seva roba i els nens comencen la redacció definitiva de la carta als Reis, que podria ser llarga com una saga nòrdica però que es resumeix en la marca i el model del darrer producte tecnològic de moda.
Els periodistes –animals de costums– comencen a recopilar notícies pels resums de final d’any, gràcies i desgràcies, imatges d’impacte per poder omplir la panera dels torrons i per tenir contents els directors dels mitjans, que segueixen impertèrrits el guió establert. L’any s’acaba i s’acaba també la imaginació dels cronistes i dels creadors d’opinió. Fins i tot els humoristes esgoten la veta abans de la gala de Cap d’Any. Sort que la realitat és tossuda i el temps surt sempre en la seva ajuda.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…