Ves al contingut principal

Novembres (Hot Mikado / Novembres)

Novembre és un mes de paisatges infinits que semblen esboçats amb mà tremolosa i llapis de carbonet. Els camps llaurats sota un cel de plom s’estenen flonjos com les hores, les fulles que cobreixen les voreres remoregen tons de blues sota els nostres peus i la foscor inquietant de les tardes envaeix els cors de melangies sense fi. Novembre és un estat de la matèria i una qualitat de l’ànima, corre per les nostres venes com un fluït espès i ens empeny cap a indrets on volem sentir-nos més segurs.
Dissabte passat el Teatre de Salt va ser un d’aquests indrets feliços. Sobre el seu escenari es desenvolupà l’enfollida història del Hot Mikado, inspirada en l’opereta satírica The Mikado de Gilbert i Sullivan. Catorze actors, cantant, ballant claqué i tocant tota mena d’instruments van fer aplaudir a un public entregat exactament 23 vegades. Els membres de la companyia del Watermill Theatre semblava que s’ho passessin molt bé i els espectadors també. Poques vegades es pot trobar tanta unanimitat sota les bigues d’un teatre.
L’endemà a La Planeta la cosa va ser radicalment diferent. A molts dels mateixos espectadors, que havíem assistit el dia abans a les lluminoses aventures de Blo-Hy i Tip-Tap, ara ens esperaven dos textos, foscos com la nit, de Fiodor Dostoievski i Lars Norén triats, adaptats i dirigits amb encert per Pere Puig i agrupats sota el títol de Novembres. Dos monòlegs que ens venen a demostrar que els estats de l’ànima transcendeixen en el temps i ens fan avinent que els novembres són una bona època per als suïcides i els assassins.
Els monòlegs es desenvolupen sobre un escenari a ras de terra, de color gris fosc, que deixa al descobert portes, finestres i cables, parets nues on s’hi projecta la imatge en format webcam dels protagonistes. Els rostres nus de la follia i el ressentiment. Tal com deixa dit el personatge interpretat per Albert Prat: “Res no és etern, tot s’acaba, només queden els àngels”, però són àngels en un paradís corromput, que ha sucumbit als paranys de la raó.
Són criatures que han descobert la veritat, que de sobte han comprés la sort tràgica dels unicorns. Éssers que han volgut anticipar-se a l’inevitable, que han gosat apuntar la seva única banya cap al no res, per guanyar al destí, però que han perdut. Novembre és el mes dels perdedors, és quan el temps arriba al seu ocàs, és quan tot començar a morir per poder renéixer després. És quan la vida, igual que els espectadors de la Planeta aquell vespre, aplaudeix finalment amb espines a les mans.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…