Ves al contingut principal

Novembres (Hot Mikado / Novembres)

Novembre és un mes de paisatges infinits que semblen esboçats amb mà tremolosa i llapis de carbonet. Els camps llaurats sota un cel de plom s’estenen flonjos com les hores, les fulles que cobreixen les voreres remoregen tons de blues sota els nostres peus i la foscor inquietant de les tardes envaeix els cors de melangies sense fi. Novembre és un estat de la matèria i una qualitat de l’ànima, corre per les nostres venes com un fluït espès i ens empeny cap a indrets on volem sentir-nos més segurs.
Dissabte passat el Teatre de Salt va ser un d’aquests indrets feliços. Sobre el seu escenari es desenvolupà l’enfollida història del Hot Mikado, inspirada en l’opereta satírica The Mikado de Gilbert i Sullivan. Catorze actors, cantant, ballant claqué i tocant tota mena d’instruments van fer aplaudir a un public entregat exactament 23 vegades. Els membres de la companyia del Watermill Theatre semblava que s’ho passessin molt bé i els espectadors també. Poques vegades es pot trobar tanta unanimitat sota les bigues d’un teatre.
L’endemà a La Planeta la cosa va ser radicalment diferent. A molts dels mateixos espectadors, que havíem assistit el dia abans a les lluminoses aventures de Blo-Hy i Tip-Tap, ara ens esperaven dos textos, foscos com la nit, de Fiodor Dostoievski i Lars Norén triats, adaptats i dirigits amb encert per Pere Puig i agrupats sota el títol de Novembres. Dos monòlegs que ens venen a demostrar que els estats de l’ànima transcendeixen en el temps i ens fan avinent que els novembres són una bona època per als suïcides i els assassins.
Els monòlegs es desenvolupen sobre un escenari a ras de terra, de color gris fosc, que deixa al descobert portes, finestres i cables, parets nues on s’hi projecta la imatge en format webcam dels protagonistes. Els rostres nus de la follia i el ressentiment. Tal com deixa dit el personatge interpretat per Albert Prat: “Res no és etern, tot s’acaba, només queden els àngels”, però són àngels en un paradís corromput, que ha sucumbit als paranys de la raó.
Són criatures que han descobert la veritat, que de sobte han comprés la sort tràgica dels unicorns. Éssers que han volgut anticipar-se a l’inevitable, que han gosat apuntar la seva única banya cap al no res, per guanyar al destí, però que han perdut. Novembre és el mes dels perdedors, és quan el temps arriba al seu ocàs, és quan tot començar a morir per poder renéixer després. És quan la vida, igual que els espectadors de la Planeta aquell vespre, aplaudeix finalment amb espines a les mans.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…