Ves al contingut principal

Novembres (Hot Mikado / Novembres)

Novembre és un mes de paisatges infinits que semblen esboçats amb mà tremolosa i llapis de carbonet. Els camps llaurats sota un cel de plom s’estenen flonjos com les hores, les fulles que cobreixen les voreres remoregen tons de blues sota els nostres peus i la foscor inquietant de les tardes envaeix els cors de melangies sense fi. Novembre és un estat de la matèria i una qualitat de l’ànima, corre per les nostres venes com un fluït espès i ens empeny cap a indrets on volem sentir-nos més segurs.
Dissabte passat el Teatre de Salt va ser un d’aquests indrets feliços. Sobre el seu escenari es desenvolupà l’enfollida història del Hot Mikado, inspirada en l’opereta satírica The Mikado de Gilbert i Sullivan. Catorze actors, cantant, ballant claqué i tocant tota mena d’instruments van fer aplaudir a un public entregat exactament 23 vegades. Els membres de la companyia del Watermill Theatre semblava que s’ho passessin molt bé i els espectadors també. Poques vegades es pot trobar tanta unanimitat sota les bigues d’un teatre.
L’endemà a La Planeta la cosa va ser radicalment diferent. A molts dels mateixos espectadors, que havíem assistit el dia abans a les lluminoses aventures de Blo-Hy i Tip-Tap, ara ens esperaven dos textos, foscos com la nit, de Fiodor Dostoievski i Lars Norén triats, adaptats i dirigits amb encert per Pere Puig i agrupats sota el títol de Novembres. Dos monòlegs que ens venen a demostrar que els estats de l’ànima transcendeixen en el temps i ens fan avinent que els novembres són una bona època per als suïcides i els assassins.
Els monòlegs es desenvolupen sobre un escenari a ras de terra, de color gris fosc, que deixa al descobert portes, finestres i cables, parets nues on s’hi projecta la imatge en format webcam dels protagonistes. Els rostres nus de la follia i el ressentiment. Tal com deixa dit el personatge interpretat per Albert Prat: “Res no és etern, tot s’acaba, només queden els àngels”, però són àngels en un paradís corromput, que ha sucumbit als paranys de la raó.
Són criatures que han descobert la veritat, que de sobte han comprés la sort tràgica dels unicorns. Éssers que han volgut anticipar-se a l’inevitable, que han gosat apuntar la seva única banya cap al no res, per guanyar al destí, però que han perdut. Novembre és el mes dels perdedors, és quan el temps arriba al seu ocàs, és quan tot començar a morir per poder renéixer després. És quan la vida, igual que els espectadors de la Planeta aquell vespre, aplaudeix finalment amb espines a les mans.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…