Ves al contingut principal

Manca d’espai i excés de discurs (Platz Mangel)

Una de les característiques més inquietants de l’art modern és la gran distància que hi ha usualment entre el discurs que se’ns ofereix i la realitat que planteja. Els artistes contemporanis fomenten cada vegada més aquest distanciament perquè, entre altres coses, s’hi senten més segurs. En el món actual, assetjat per tota mena d’esquizofrènies reals o imaginàries, passa una mica el mateix que en les societats primitives, que al boig se’l considerava sagrat i intocable.
Massa sovint veiem exposicions on el catàleg cobra un protagonisme molt per davant de l’obra en si mateixa, perquè els quadres que han penjat a les parets de la galeria en realitat no són res de res. Això sí, el catàleg està farcit de pàgines i pàgines o se’ns intenta explicar l’inexplicable. Un simple traç negre sobre blanc pot simbolitzar tota la història de la humanitat i quatre taques de pintura caigudes a l’atzar sobre la tela volen condensar completament el sentit de la vida sobre el planeta.
I ningú gosa dir res, només faltaria! Perquè encara et titllarien d’ignorant. Val més aplaudir i pagar pel producte a preu de mercat. En el món del teatre i en el de la música el cas és lleugerament diferent, perquè exigeixen d’uns esforços i d’una tècnica que l’art ja fa temps que n’ha prescindit. Malgrat tot és molt curiós observar la poca solidaritat entre les activitats artístiques. Poques vegades podreu escoltar música dodecafònica o Heavy Metal en una galeria d’art modern, perquè en el fons tots volen anar sobre segur i quan es tracta de buscar recolzaments sempre s’utilitza allò que està contrastat i ben contrastat.
Temporada Alta aquest any ens ofereix una proposta del director teatral suís Christoph Marthaler que porta per títol Platz Mangel, que vol dir “la manca d’espai”. Una obra que es desenvolupa en un univers en quarantena, a mig camí d’una muntanya màgica. Un món subjectiu, poblat per uns éssers megalòmans, suïcides en potència, cercant incansablement una certesa que els empenyi a seguir vivint. És un muntatge teatral prou digne i interessant, del qual jo només en ressaltaria dos problemes: que dura un hora més del compte i que el programa de mà planteja un excés de discurs que després a l’obra no he sabut apreciar.
Probablement aquest va ser el meu error, no hauria d’haver-me llegit el programa de mà ni abans ni després i no haver-me interrogat per aquest fet. Hauria d’haver aplaudit amb ganes, com tothom. Però ara el mal ja està fet, hauré d’esperar a la propera cita amb Temporada Alta per fer-ho, aplicant-me a mi mateix el raonament que Marthaler planteja: “No oblidis que aquell que ens ha creat és el mateix que ens jutjarà”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…