Ves al contingut principal

Manca d’espai i excés de discurs (Platz Mangel)

Una de les característiques més inquietants de l’art modern és la gran distància que hi ha usualment entre el discurs que se’ns ofereix i la realitat que planteja. Els artistes contemporanis fomenten cada vegada més aquest distanciament perquè, entre altres coses, s’hi senten més segurs. En el món actual, assetjat per tota mena d’esquizofrènies reals o imaginàries, passa una mica el mateix que en les societats primitives, que al boig se’l considerava sagrat i intocable.
Massa sovint veiem exposicions on el catàleg cobra un protagonisme molt per davant de l’obra en si mateixa, perquè els quadres que han penjat a les parets de la galeria en realitat no són res de res. Això sí, el catàleg està farcit de pàgines i pàgines o se’ns intenta explicar l’inexplicable. Un simple traç negre sobre blanc pot simbolitzar tota la història de la humanitat i quatre taques de pintura caigudes a l’atzar sobre la tela volen condensar completament el sentit de la vida sobre el planeta.
I ningú gosa dir res, només faltaria! Perquè encara et titllarien d’ignorant. Val més aplaudir i pagar pel producte a preu de mercat. En el món del teatre i en el de la música el cas és lleugerament diferent, perquè exigeixen d’uns esforços i d’una tècnica que l’art ja fa temps que n’ha prescindit. Malgrat tot és molt curiós observar la poca solidaritat entre les activitats artístiques. Poques vegades podreu escoltar música dodecafònica o Heavy Metal en una galeria d’art modern, perquè en el fons tots volen anar sobre segur i quan es tracta de buscar recolzaments sempre s’utilitza allò que està contrastat i ben contrastat.
Temporada Alta aquest any ens ofereix una proposta del director teatral suís Christoph Marthaler que porta per títol Platz Mangel, que vol dir “la manca d’espai”. Una obra que es desenvolupa en un univers en quarantena, a mig camí d’una muntanya màgica. Un món subjectiu, poblat per uns éssers megalòmans, suïcides en potència, cercant incansablement una certesa que els empenyi a seguir vivint. És un muntatge teatral prou digne i interessant, del qual jo només en ressaltaria dos problemes: que dura un hora més del compte i que el programa de mà planteja un excés de discurs que després a l’obra no he sabut apreciar.
Probablement aquest va ser el meu error, no hauria d’haver-me llegit el programa de mà ni abans ni després i no haver-me interrogat per aquest fet. Hauria d’haver aplaudit amb ganes, com tothom. Però ara el mal ja està fet, hauré d’esperar a la propera cita amb Temporada Alta per fer-ho, aplicant-me a mi mateix el raonament que Marthaler planteja: “No oblidis que aquell que ens ha creat és el mateix que ens jutjarà”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…