Ves al contingut principal

L’amor és la nostra mentida (Love is my sin)

Els humans som éssers fràgils que sorgim de la foscor i que tornem sense remei cap a ella. Només ens queda el consol de l’amor, de la poesia i del coneixement. Paradoxalment el coneixement ens mostra cada dia paisatges més àrids i desconeguts, la poesia ens recorda constantment el nostre destí i l’amor ens xiuxiueja a l’orella que res no és veritat, que tot és mentida. Però l’amor, malgrat tot, és el que ens fa viure i aquesta és en el fons la seva gran veritat.
Peter Brook, un vell amic de Temporada Alta, ha volgut parlar-nos d’amor en el recinte gairebé nu d’un escenari, recolzat en dos actors magnífics, un músic que fa sonar l’acordió fins i tot sense notes i la veu potent de William Shakespeare i els seus Sonets, on el vell bard immortal va voler deixar-nos dit que més enllà de l’amor res no és possible. Els Sonets són una finestra a través de la qual ens aboquem a la joia de la passió, a les fúries del desengany i a les urpades del temps que ens venç.
El temps és abstracte, és fruit d’una confusió; no és un ésser, és un pensament immutable. El temps és l’únic que ens sembla que quedarà quan ja hagi desaparegut tot. El temps ens acompanya, ens empeny i només podem alliberar-nos d’ell a través dels somnis. Però els somnis –tal com ens diu ell mateix a La Tempesta– estan fets de la mateixa matèria, del fang primordial, del qual en sorgim nosaltres mateixos i amb el qual es pasta també el bon teatre.
El temps ho és tot i no és res, però commou la nostra ànima insistentment, seixanta vegades cada minut. El futur s’estén i es projecta fins l’infinit, el món es crea en un present sense fi. El temps nia eternament en la sorra dels rellotges i l’amor es transforma constantment, com un cuc de seda, en papallones que volen en hendecasíl·labs, de vers en vers i de mentida en mentida. L’amor és la nostra mentida i el pas del temps és la seva maledicció.
La llengua anglesa, en boca de Natasha Parry i Michael Pennington, ens envolta i ens sedueix. Els Sonets són la partitura però ells ens canten la cançó. Temporada Alta, programant muntatges com aquest, es posa a l’altura dels festivals de més prestigi i, si més no, ens permet als pobres gironins, i als encara més pobres saltencs, gaudir en la seva simplicitat del teatre més complex, del teatre que ens parla de l’amor i del pas del temps, del teatre que ens fa gaudir de la vida.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…