Ves al contingut principal

L’amor és la nostra mentida (Love is my sin)

Els humans som éssers fràgils que sorgim de la foscor i que tornem sense remei cap a ella. Només ens queda el consol de l’amor, de la poesia i del coneixement. Paradoxalment el coneixement ens mostra cada dia paisatges més àrids i desconeguts, la poesia ens recorda constantment el nostre destí i l’amor ens xiuxiueja a l’orella que res no és veritat, que tot és mentida. Però l’amor, malgrat tot, és el que ens fa viure i aquesta és en el fons la seva gran veritat.
Peter Brook, un vell amic de Temporada Alta, ha volgut parlar-nos d’amor en el recinte gairebé nu d’un escenari, recolzat en dos actors magnífics, un músic que fa sonar l’acordió fins i tot sense notes i la veu potent de William Shakespeare i els seus Sonets, on el vell bard immortal va voler deixar-nos dit que més enllà de l’amor res no és possible. Els Sonets són una finestra a través de la qual ens aboquem a la joia de la passió, a les fúries del desengany i a les urpades del temps que ens venç.
El temps és abstracte, és fruit d’una confusió; no és un ésser, és un pensament immutable. El temps és l’únic que ens sembla que quedarà quan ja hagi desaparegut tot. El temps ens acompanya, ens empeny i només podem alliberar-nos d’ell a través dels somnis. Però els somnis –tal com ens diu ell mateix a La Tempesta– estan fets de la mateixa matèria, del fang primordial, del qual en sorgim nosaltres mateixos i amb el qual es pasta també el bon teatre.
El temps ho és tot i no és res, però commou la nostra ànima insistentment, seixanta vegades cada minut. El futur s’estén i es projecta fins l’infinit, el món es crea en un present sense fi. El temps nia eternament en la sorra dels rellotges i l’amor es transforma constantment, com un cuc de seda, en papallones que volen en hendecasíl·labs, de vers en vers i de mentida en mentida. L’amor és la nostra mentida i el pas del temps és la seva maledicció.
La llengua anglesa, en boca de Natasha Parry i Michael Pennington, ens envolta i ens sedueix. Els Sonets són la partitura però ells ens canten la cançó. Temporada Alta, programant muntatges com aquest, es posa a l’altura dels festivals de més prestigi i, si més no, ens permet als pobres gironins, i als encara més pobres saltencs, gaudir en la seva simplicitat del teatre més complex, del teatre que ens parla de l’amor i del pas del temps, del teatre que ens fa gaudir de la vida.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…