Ves al contingut principal

La innocència de ser un mateix (Nixon-Frost)

En les tragèdies arcaiques, les dels grans herois, sempre hi ha dues forces en conflicte equivalents. Són mons de l’ànima humana, però habitats únicament per certeses. Diuen que tota la filosofia moderna consisteix només en notes a peu de pàgina dels clàssics grecs i probablement la història de les relacions humanes, i de la seva controvertida relació amb el poder, també. Més enllà de la tragèdia, la vida és una recerca constant; el secret consisteix en saber el que es busca.
Richard Milhous Nixon sabia el que volia i ho va aconseguir. Fou president dels Estats Units, elegit i reelegit, però el seu nom anirà sempre lligat, sense dissociació possible, amb un escàndol d’espionatge que el dugué a la renuncia després d’una llarga agonia política. Nixon, com un personatge de tragèdia, es debaté durant llargs mesos contra l’evidència que el condemnava, però ell mai reconegué la culpa, com de fet fan sovint els que utilitzen el poder com a coartada.
El dia de la seva dimissió va sortir amb el cap alt de la Casa Blanca, rodejat dels seus pujà a l’helicòpter presidencial i alçà la mà obrint dos dits en senyal de victòria. Es refugià en la seva casa de Califòrnia vora el Pacífic, el mateix oceà que havia vist morir Pablo Neruda uns mesos abans. El poeta austral li dedicà un llarg poema, amb un llarg títol, que probablement ell no arribà a llegir mai: Incitación al nixonicidio y alabanza de la revolución chilena.
Entre els càrrecs de consciència de l’administració Nixon hi havia, sense cap mena de dubte, el criminal aixafament de la via democràtica cap al socialisme que havia iniciat Salvador Allende a Xile. Però, com tots els protagonistes de tragèdia grega, Nixon acabà vençut per una minúcia, per un fet menor, per un crim insignificant. Per tant, per què havia de reconèixer la culpa? I com en totes les tragèdies, va sorgir finalment un altre personatge que acabà posant les coses en el seu lloc.
Àlex Rigola ens presenta ara un muntatge teatral en clau cinematogràfica, a través de la dramatúrgia de Peter Morgan, on se’ns explica la història de Robert Frost, que després de 14 hores d’entrevista filmada i emesa pels grans canals de televisió americans aconseguí finalment que Nixon reconegués la seva culpabilitat.
Darrerament em passa una cosa estranya al teatre, i és que quan se suposa que s’ha d’aplaudir sóc incapaç de fer-ho. Em miro les mans immòbils i penso que no sóc ningú per afegir res al que ja s’ha dit, penso que la vida és una recerca, que tothom és innocent de ser un mateix però culpable de les seves accions, que el teatre és la vida i que la resta només són urpades de pluja que esgarrapen els camins.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…