Ves al contingut principal

La importància de recordar l’Ernest

Recordo que aquell matí de novembre em vaig quedar glaçat quan vaig escoltar a la ràdio la notícia de la mort, increïble mort, de l’Ernest Lluch. Encara em puc veure a mi mateix mirant-me al mirall amb el rostre atònit, mut. Recordo que les cames em van dur per pura inèrcia a passejar el gos, encara de nit, fins a Torre Gironella. Recordo el cel i les estrelles, i recordo també el campanar de la catedral de Girona sorgint sobre la muralla, entre les branques ja nues dels arbres.
Recordo aquelles estrelles i un silenci profund que no sé ben bé d’on sorgia i que va durar moltes hores. Recordo el silenci d’en Quim Nadal, el llarg silenci de l’alcalde presidint una concentració de ciutadans a la plaça del Vi. Recordo les mirades, recordo els rostres. Recordo la paraula “amic” que travessava l’aire de boca en boca. Recordo les abraçades i les llàgrimes furtives, però recordo sobretot una tremolor a les cames que no m’abandonà en tot el dia, probablement perquè per fi havia comprès que la història ens encalçava sense remei.
Em recordo incapaç de pensar, contemplant un paisatge habitual però que aquell dia se’m feia estrany. Pocs personatges com l’Ernest hauran influït, amb la seva presència i amb la seva veu, sobre l’existència de tanta gent. L’Ernest va ser l’amic per excel·lència, va ser l’amic dels amics, el comú denominador de moltes persones que, sense altra relació, ens vam sentir partícips d’una força que ens unia per sobre d’altres discrepàncies, perquè l’Ernest era matèria i memòria, força i intel·ligència.
Recordo aquell dia de la seva mort i recordo també tots els dies que han transcorregut des d’aleshores. Recordo la seva veu i el seu testimoni enfilant tots i cadascun d’aquests dies, com un fil de seda pel calendari de la nostra existència, però sobretot em recordo jo mateix intentant aprendre les lliçons del seu mestratge i del seu exemple: que la cultura sense atrevir-se a pensar no és cultura, que la política sense diàleg no és política, que la raó sense tolerància no és raó i que la vida sense passió no és vida.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…