Ves al contingut principal

La importància de recordar l’Ernest

Recordo que aquell matí de novembre em vaig quedar glaçat quan vaig escoltar a la ràdio la notícia de la mort, increïble mort, de l’Ernest Lluch. Encara em puc veure a mi mateix mirant-me al mirall amb el rostre atònit, mut. Recordo que les cames em van dur per pura inèrcia a passejar el gos, encara de nit, fins a Torre Gironella. Recordo el cel i les estrelles, i recordo també el campanar de la catedral de Girona sorgint sobre la muralla, entre les branques ja nues dels arbres.
Recordo aquelles estrelles i un silenci profund que no sé ben bé d’on sorgia i que va durar moltes hores. Recordo el silenci d’en Quim Nadal, el llarg silenci de l’alcalde presidint una concentració de ciutadans a la plaça del Vi. Recordo les mirades, recordo els rostres. Recordo la paraula “amic” que travessava l’aire de boca en boca. Recordo les abraçades i les llàgrimes furtives, però recordo sobretot una tremolor a les cames que no m’abandonà en tot el dia, probablement perquè per fi havia comprès que la història ens encalçava sense remei.
Em recordo incapaç de pensar, contemplant un paisatge habitual però que aquell dia se’m feia estrany. Pocs personatges com l’Ernest hauran influït, amb la seva presència i amb la seva veu, sobre l’existència de tanta gent. L’Ernest va ser l’amic per excel·lència, va ser l’amic dels amics, el comú denominador de moltes persones que, sense altra relació, ens vam sentir partícips d’una força que ens unia per sobre d’altres discrepàncies, perquè l’Ernest era matèria i memòria, força i intel·ligència.
Recordo aquell dia de la seva mort i recordo també tots els dies que han transcorregut des d’aleshores. Recordo la seva veu i el seu testimoni enfilant tots i cadascun d’aquests dies, com un fil de seda pel calendari de la nostra existència, però sobretot em recordo jo mateix intentant aprendre les lliçons del seu mestratge i del seu exemple: que la cultura sense atrevir-se a pensar no és cultura, que la política sense diàleg no és política, que la raó sense tolerància no és raó i que la vida sense passió no és vida.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…