Ves al contingut principal

La fi del món, una vegada més

En un passat remot, quan encara no existien ni els mòbils de segona generació, el dia de la mala sort solia caure en dimarts i tretze. Els àugurs asseguraven que durant aquelles 24 fatídiques hores podia succeir qualsevol cosa. No et podies casar, ni embarcar, ni fer cap activitat de risc, com a molt sorties al carrer i miraves cap al cel amb una certa recança, no fos cas que precisament aquell dia et caigués a sobre la ferralla d’un satèl·lit soviètic i et xafés la barretina.
Amb l’arribada de les noves tecnologies, i probablement per a constatar que el món malgrat tot avança, es va passar del dimarts al divendres. La googlelització universal ens ha portat fins i tot a avançar la data de les nostres supersticions. Però no en teníem prou amb aquest canvi, sinó que a més, encara ho havíem de fer tot una mica més tenebrós i exagerat. Divendres 13 té ressonàncies de pel·lícula gore, de sang i fetge, i quin dia millor que aquest per a presentar tota mena de productes adients al tema.
Aquesta vegada ens arriba amb un missatge cinematogràfic a través del qual se’ns adverteix que el món té data de caducitat l’any 2012. Com sempre arriba la fi del món i suposo que, com sempre, no serà el cas. Hem vist catàstrofes de tota mena, marcians bavejants, cataclismes universals, epidèmies esborronadores. Ens han vaticinat tantes desgràcies que quan després no succeeixen en comptes d’alegrar-nos ens vénen ganes de queixar-nos al defensor del consumidor.
Però el més estrany de tot plegat és que encara ens imaginem aquestes coses mirant cap al futur. La fi del món ja ha succeït i no només una vegada sinó moltes. Les grans epidèmies de l’edat mitjana i, sense anar més lluny, les dos guerres mundials del segle passat van significar la fi del món per a molta gent, gent que va morir però que també va veure com moria tothom al seu voltant. Per a ells va ser la fi del món i a nosaltres només ens queda constatar que hi ha altres mons, però que tots estan en aquest i que, sigui dimarts o sigui divendres, l’endemà tot continuarà girant amb nosaltres o sense.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…