Ves al contingut principal

La dignitat

Que la paraula “res” existeixi no demostra que el no-res sigui en realitat alguna cosa. Les paraules són eines que utilitzem per a expressar pensaments, que existeixen independentment de les paraules que utilitzem per a expressar-los. Molt sovint exigim “fets i no paraules”, sobretot quan les paraules es poden contradir amb els fets. Però alguna vegada passa que les paraules prenen protagonisme per davant dels fets, com ara mateix en què la societat catalana, alarmada pels fets, exigeix el respecte a la paraula.
En aquest país ens trobem en una situació insòlita de la qual difícilment en sortirem indemnes tots plegats. El Parlament de Catalunya fent ús de la seva sobirania va aprovar, fa ja tres anys, una llei fonamental: l’Estatut de Catalunya. Les Corts espanyoles, després d’un debat en què es van retallar diversos apartats d’aquesta llei, la va aprovar. El poble de Catalunya va referendar l’Estatut i el Rei, el Cap de l’Estat, la va signar solemnement i es publicà en el Boletín Oficial de Estado.
Un partit polític d’àmbit espanyol, fent ús del seu dret legítim, interposà en el seu moment un recurs davant del Tribunal Constitucional, aquest tribunal l’acceptà i començà un debat que encara dura. És precisament en aquest punt on sorgeix l’error, perquè aquesta magistratura no l’hauria d’haver acceptat mai, preveient el conflicte de legitimitats que en podia sorgir, fos el que fos el resultat de la seva deliberació. Només podrem sortir d’aquest laberint si els magistrats del suprem declaren totalment constitucional l’Estatut, perquè qualsevol altra decisió serà inacceptable.
Immanuel Kant deia que «En el regne de les finalitats tot té un preu o una dignitat. Allò que no té preu pot ser substituït per alguna cosa equivalent; en canvi, tot el que es troba per sobre no admet res equivalent, perquè té una dignitat». La dignitat és un valor intrínsec absolut, que no es pot vendre ni es pot comprar. La política catalana –i l’espanyola també– es troba entre aquesta espasa i aquella paret perquè no podem tancar els ulls davant d’aquesta falta de respecte a la nostra dignitat com a poble.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…