Ves al contingut principal

Ferrari

La velocitat sempre ha estat una qualitat molt apreciada en les societats modernes. De fet el món de la tècnica, sense haver de plantejar pràcticament cap qüestió de fons, l’únic que ha fet en els darrers 150 anys és inventar màquines que han accelerat el ritme de les tasques habituals dels humans. Eines per a treballar amb més rapidesa, utensilis domèstics que agilitzen les tasques quotidianes, aparells que pensen molt ràpidament i màquines per a traslladar-se i transportar més veloçment.
La velocitat ens ha canviat la manera de viure, ha regirat els hàbits, ens ha empès a noves fites i ha glorificat nous herois. El món ja no és el que era, la velocitat ho ha canviat tot, fins i tot els costums i els valors ara ja no es poden entendre a la pausada velocitat del caminant. El cosmopolitisme imperant ens fa contemplar la realitat amb uns altres ulls, a través de les finestres d’un tren d’alta velocitat, dels ulls de bou d’un avió a reacció o del parabrises d’un Ferrari descapotable.
Sentir el vent a la cara, notar com la corbata de seda s’encabrita sobre la camisa i, sobretot, gaudir de la sensació de girar a una velocitat radicalment diferent dels altres mortals és una temptació a la qual qualsevol pot sucumbir en qualsevol moment. Però conduir un Ferrari és una activitat elitista de la qual només en poden fruir uns quants privilegiats, s’ha d’haver cursat tota una carrera de meritatge per aconseguir-ho i la resta de ciutadans no podem fer altra cosa que aplaudir.
Només en el cas que el nostre heroi sigui un polític en actiu es pot fer alguna cosa més concreta que admirar-lo: el podem votar novament quan arribin les properes eleccions. De fet jo puc dir que ja no seria capaç de decantar-me, posem per cas, per un polític que anés en bicicleta o en utilitari, només faltaria! El meu vot serà pels que van en Ferrari i, de cares al Parlament de Catalunya, l’únic que em faria dubtar seria el fet que es presentés el senyor Millet amb el seu Mercedes i el xòfer.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…