Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2009

Tu saps que avui és dilluns

Tu saps el nom de les flors / jo sé l’ordre dels dies / ell comprèn el sentit dels camins / nosaltres caminem entre les fulles / i el sol surt entre els núvols / per posar ordre entre les flors / i aprendre el sentit dels dies / perquè tu saps que avui és dilluns / i que demà serà un altre dia.

La dignitat

Que la paraula “res” existeixi no demostra que el no-res sigui en realitat alguna cosa. Les paraules són eines que utilitzem per a expressar pensaments, que existeixen independentment de les paraules que utilitzem per a expressar-los. Molt sovint exigim “fets i no paraules”, sobretot quan les paraules es poden contradir amb els fets. Però alguna vegada passa que les paraules prenen protagonisme per davant dels fets, com ara mateix en què la societat catalana, alarmada pels fets, exigeix el respecte a la paraula. En aquest país ens trobem en una situació insòlita de la qual difícilment en sortirem indemnes tots plegats. El Parlament de Catalunya fent ús de la seva sobirania va aprovar, fa ja tres anys, una llei fonamental: l’Estatut de Catalunya. Les Corts espanyoles, després d’un debat en què es van retallar diversos apartats d’aquesta llei, la va aprovar. El poble de Catalunya va referendar l’Estatut i el Rei, el Cap de l’Estat, la va signar solemnement i es publicà en el Boletín Ofic…

El virus

Els virus són éssers diminuts que es passegen impunement una mica per tot arreu. Salten d’un cos a l’altre, muten i es reforcen. A vegades quan es veuen assetjats es reclouen, hivernen, però no acaben de desaparèixer mai del tot. Malgrat la seva talla submicroscòpica, els agents infecciosos existeixen i viuen entre nosaltres. Els agrada els ambients càlids i es mouen amb més comoditat si el cos que els acull no acaba de ser conscient de la seva perillositat. “Virus” prové del llatí i vol dir “verí”. De virus n’hi ha de moltes menes i afecten a qualsevol tipus de vida cel·lular. Cada virus té un mètode diferent d’escampar-se i pot arribar a ser letal, provocant epidèmies i pandèmies. La medecina ha desenvolupat vacunes i tractaments que, amb més o menys eficàcia, intenten pal·liar els atacs continuats contra la integritat física dels éssers humans, sobretot dels que paguem impostos o que ens paguem, a més, els serveis d’una mútua. Però els virus més nocius són els que habiten en el cerve…

Novembres (Hot Mikado / Novembres)

Novembre és un mes de paisatges infinits que semblen esboçats amb mà tremolosa i llapis de carbonet. Els camps llaurats sota un cel de plom s’estenen flonjos com les hores, les fulles que cobreixen les voreres remoregen tons de blues sota els nostres peus i la foscor inquietant de les tardes envaeix els cors de melangies sense fi. Novembre és un estat de la matèria i una qualitat de l’ànima, corre per les nostres venes com un fluït espès i ens empeny cap a indrets on volem sentir-nos més segurs. Dissabte passat el Teatre de Salt va ser un d’aquests indrets feliços. Sobre el seu escenari es desenvolupà l’enfollida història del Hot Mikado, inspirada en l’opereta satírica The Mikado de Gilbert i Sullivan. Catorze actors, cantant, ballant claqué i tocant tota mena d’instruments van fer aplaudir a un public entregat exactament 23 vegades. Els membres de la companyia del Watermill Theatre semblava que s’ho passessin molt bé i els espectadors també. Poques vegades es pot trobar tanta unanimit…

La importància de recordar l’Ernest

Recordo que aquell matí de novembre em vaig quedar glaçat quan vaig escoltar a la ràdio la notícia de la mort, increïble mort, de l’Ernest Lluch. Encara em puc veure a mi mateix mirant-me al mirall amb el rostre atònit, mut. Recordo que les cames em van dur per pura inèrcia a passejar el gos, encara de nit, fins a Torre Gironella. Recordo el cel i les estrelles, i recordo també el campanar de la catedral de Girona sorgint sobre la muralla, entre les branques ja nues dels arbres. Recordo aquelles estrelles i un silenci profund que no sé ben bé d’on sorgia i que va durar moltes hores. Recordo el silenci d’en Quim Nadal, el llarg silenci de l’alcalde presidint una concentració de ciutadans a la plaça del Vi. Recordo les mirades, recordo els rostres. Recordo la paraula “amic” que travessava l’aire de boca en boca. Recordo les abraçades i les llàgrimes furtives, però recordo sobretot una tremolor a les cames que no m’abandonà en tot el dia, probablement perquè per fi havia comprès que la hi…

Ferrari

La velocitat sempre ha estat una qualitat molt apreciada en les societats modernes. De fet el món de la tècnica, sense haver de plantejar pràcticament cap qüestió de fons, l’únic que ha fet en els darrers 150 anys és inventar màquines que han accelerat el ritme de les tasques habituals dels humans. Eines per a treballar amb més rapidesa, utensilis domèstics que agilitzen les tasques quotidianes, aparells que pensen molt ràpidament i màquines per a traslladar-se i transportar més veloçment. La velocitat ens ha canviat la manera de viure, ha regirat els hàbits, ens ha empès a noves fites i ha glorificat nous herois. El món ja no és el que era, la velocitat ho ha canviat tot, fins i tot els costums i els valors ara ja no es poden entendre a la pausada velocitat del caminant. El cosmopolitisme imperant ens fa contemplar la realitat amb uns altres ulls, a través de les finestres d’un tren d’alta velocitat, dels ulls de bou d’un avió a reacció o del parabrises d’un Ferrari descapotable. Senti…

Manca d’espai i excés de discurs (Platz Mangel)

Una de les característiques més inquietants de l’art modern és la gran distància que hi ha usualment entre el discurs que se’ns ofereix i la realitat que planteja. Els artistes contemporanis fomenten cada vegada més aquest distanciament perquè, entre altres coses, s’hi senten més segurs. En el món actual, assetjat per tota mena d’esquizofrènies reals o imaginàries, passa una mica el mateix que en les societats primitives, que al boig se’l considerava sagrat i intocable. Massa sovint veiem exposicions on el catàleg cobra un protagonisme molt per davant de l’obra en si mateixa, perquè els quadres que han penjat a les parets de la galeria en realitat no són res de res. Això sí, el catàleg està farcit de pàgines i pàgines o se’ns intenta explicar l’inexplicable. Un simple traç negre sobre blanc pot simbolitzar tota la història de la humanitat i quatre taques de pintura caigudes a l’atzar sobre la tela volen condensar completament el sentit de la vida sobre el planeta. I ningú gosa dir res, …

La fi del món, una vegada més

En un passat remot, quan encara no existien ni els mòbils de segona generació, el dia de la mala sort solia caure en dimarts i tretze. Els àugurs asseguraven que durant aquelles 24 fatídiques hores podia succeir qualsevol cosa. No et podies casar, ni embarcar, ni fer cap activitat de risc, com a molt sorties al carrer i miraves cap al cel amb una certa recança, no fos cas que precisament aquell dia et caigués a sobre la ferralla d’un satèl·lit soviètic i et xafés la barretina. Amb l’arribada de les noves tecnologies, i probablement per a constatar que el món malgrat tot avança, es va passar del dimarts al divendres. La googlelització universal ens ha portat fins i tot a avançar la data de les nostres supersticions. Però no en teníem prou amb aquest canvi, sinó que a més, encara ho havíem de fer tot una mica més tenebrós i exagerat. Divendres 13 té ressonàncies de pel·lícula gore, de sang i fetge, i quin dia millor que aquest per a presentar tota mena de productes adients al tema. Aquest…

El mur

Ara ja amb prou feines ho recorda ningú, però molts dels presents van viure en una època en què si alguna certesa teníem era que el mur de Berlín existiria per sempre. De fet probablement érem els mateixos que uns anys abans també havíem arribat a pensar que el general Franco viuria eternament. Però arribà un dia en què una pesada llosa caigué damunt del dictador i també un dia en què el mestre Rostropóvitx interpretà l’Himne a l’alegria en un improvisat concert davant mateix de les runes del mur. El mur separava voluntats, somnis, anhels i vides, i fou, durant gairebé trenta anys, una ferida oberta en el cor del vell continent. El règim comunista de l’Alemanya de l’Est l’alçà el 13 d’agost de 1961 amb els mateixos materials que després servirien per enterrar-lo definitivament. És el que tenen els règim totalitaris, la seva pròpia essència, el fluid vital que corre per les seves venes, acaba essent un verí poderós que els destrueix sense remei. Vint anys després el món ha canviat, el ma…

La innocència de ser un mateix (Nixon-Frost)

En les tragèdies arcaiques, les dels grans herois, sempre hi ha dues forces en conflicte equivalents. Són mons de l’ànima humana, però habitats únicament per certeses. Diuen que tota la filosofia moderna consisteix només en notes a peu de pàgina dels clàssics grecs i probablement la història de les relacions humanes, i de la seva controvertida relació amb el poder, també. Més enllà de la tragèdia, la vida és una recerca constant; el secret consisteix en saber el que es busca. Richard Milhous Nixon sabia el que volia i ho va aconseguir. Fou president dels Estats Units, elegit i reelegit, però el seu nom anirà sempre lligat, sense dissociació possible, amb un escàndol d’espionatge que el dugué a la renuncia després d’una llarga agonia política. Nixon, com un personatge de tragèdia, es debaté durant llargs mesos contra l’evidència que el condemnava, però ell mai reconegué la culpa, com de fet fan sovint els que utilitzen el poder com a coartada. El dia de la seva dimissió va sortir amb el …

L’ocàs del periodisme

Mentre ens espolsem les enganxoses engrunes de l’esmorzar de la barbeta sobre el diari del dia, cada matí assistim a l’ocàs definitiu del periodisme modern, del periodisme tal com l’hem entès fins ara. L’esfondrament del mercat immobiliari ha arrossegat en la seva caiguda als diaris que vivien fonamentalment de la publicitat que generava el totxo, però, a més, ara es troben també que les noves generacions, avesades a les tecnologies digitals, no volen anar al quiosc a comprar el diari. Vivim en una època de grans canvis de la qual no sempre en som prou conscients. Ara tots els que ens connectem a Internet som creadors d’informació en potència. El tombant de segle havia de portar inevitablement un canvi de paradigma social que estem vivint amb molta intensitat i que, com en tots els canvis, no sabem com acabarà. Després d’un ocàs arriba generalment una nova albada, però en aquests moments ja comencem a anar a les palpentes i la nit s’espera que sigui llarga. Abans la memòria era un obje…

Quatre paraules sobre la corrupció

Tristesa és el contrari d’alegria, és com una mena de patiment de l’ànima que ens fa caminar amb el cap cot i amb el cor encongit, i és el primer que em ve a la ment quan vull explicar-me el concepte “corrupció”. Tristesa per una societat, la nostra, que ho ha assumit com un fet inevitable. La corrupció s’ha estès per tot el teixit social, encara que només aflora quan va lligada a la política, però de corrupció n’hi ha de moltes menes i tots n’hem estat testimonis, víctimes o col·laboradors necessaris alguna vegada. Vergonya és el següent que em puja a la cara. Tot i que no és únicament un sentiment de culpabilitat perquè se’n pot tenir encara que se sigui innocent. Sento vergonya pel meu país. Ara és difícil d’explicar, però als anys setanta del segle passat, quan sortíem al carrer per cridar “Visca Catalunya!” en aquest crit hi sentíem implícit un concepte de país modern i avançat, fonamentalment just i democràtic, on la corrupció del franquisme hagués passat definitivament al cubel…

L’amor és la nostra mentida (Love is my sin)

Els humans som éssers fràgils que sorgim de la foscor i que tornem sense remei cap a ella. Només ens queda el consol de l’amor, de la poesia i del coneixement. Paradoxalment el coneixement ens mostra cada dia paisatges més àrids i desconeguts, la poesia ens recorda constantment el nostre destí i l’amor ens xiuxiueja a l’orella que res no és veritat, que tot és mentida. Però l’amor, malgrat tot, és el que ens fa viure i aquesta és en el fons la seva gran veritat. Peter Brook, un vell amic de Temporada Alta, ha volgut parlar-nos d’amor en el recinte gairebé nu d’un escenari, recolzat en dos actors magnífics, un músic que fa sonar l’acordió fins i tot sense notes i la veu potent de William Shakespeare i els seus Sonets, on el vell bard immortal va voler deixar-nos dit que més enllà de l’amor res no és possible. Els Sonets són una finestra a través de la qual ens aboquem a la joia de la passió, a les fúries del desengany i a les urpades del temps que ens venç. El temps és abstracte, és frui…

Girona a la tardor (J.M. de Sagarra)

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.