Ves al contingut principal

Woyzeck

En el començament del principi el món sencer estava buit, era com un cel de dissabte en el qual hi hagués bufat sense descans la tramuntana. Una tramuntana que en comptes d’omplir-lo d’un blau intens, hagués esborrat per complet els tons i els matisos. Una tramuntana tardoral que empenyia cap al Teatre Municipal de Girona una història dibuixada amb llapis de carbó, amb tons grisos de caserna, o amb gris mineral, de mina sud-africana i de raval proletari.
Aquell dissabte al vespre era com si el món hagués esdevingut un bol de llet capgirat, posat de bocaterrosa, habitat només per un ésser solitari i trist. Era el Woyzeck d’abans i el del després, el de la derrota i la desesperança, el Woyzeck d’ulls esbatanats i gestualitat de fusta. Un Woyzeck retallat contra un fons cendrós i pampalluguejant, un Woyzeck de mirada perduda i ulls esporuguits de titella.
Aquella tarda de dissabte ella ballava amb un altre, era bonica com el pecat i Woyzeck, per un instant va veure un cel en els seus ulls, un cel habitat per mil tramuntanes, per mil foehns enfollits i pel vent que escombra el Highveld, un cel d’aquells on et vénen ganes de posar-hi un clau i penjar-t’hi. Aquella tarda Woyzeck va sentir com els llavis d’ella cremaven, sobre els llavis d’un altre, amb l’escalfor amb què només cremen les passions dels humans en l’infern.
En un teatre com el de Girona, quan finalment s’acaba l’espectacle i la gent aplaudeix, i els actors saluden, i el públic es mira de reüll, sembla com si la història fos immutable. Probablement l’efecte prové del vellut burgès de les butaques o de l’escalfor ambarina dels llums, que esborra d’una tacada qualsevol rastre de grisor. Queda molt lluny el Woyzeck de William Kentridge i més lluny encara un altre Woyzeck interpretat pel Talleret de Salt, en aquest mateix espai però arrebossat per la llum ingràvida d’un segle que agonitzava.
Cent setanta anys després de la mort de Georg Büchner, aquesta obra inacabada continua brillant per la seva modernitat, modelada per la grisor plúmbia de les veritats eternes. Al contrari que les grans mentides, les veritats absolutes s’amaguen sota una pàtina de grisor i només brillen quan s’encenen els llums d’un teatre, o quan una tramuntanada neteja el cel sobre el nostre cap, o quan un ganivet amb la punta afilada s’enfonsa en la carn tova de les mentides i finalment brolla la sang vermella de les obres immortals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…