Ves al contingut principal

Woyzeck

En el començament del principi el món sencer estava buit, era com un cel de dissabte en el qual hi hagués bufat sense descans la tramuntana. Una tramuntana que en comptes d’omplir-lo d’un blau intens, hagués esborrat per complet els tons i els matisos. Una tramuntana tardoral que empenyia cap al Teatre Municipal de Girona una història dibuixada amb llapis de carbó, amb tons grisos de caserna, o amb gris mineral, de mina sud-africana i de raval proletari.
Aquell dissabte al vespre era com si el món hagués esdevingut un bol de llet capgirat, posat de bocaterrosa, habitat només per un ésser solitari i trist. Era el Woyzeck d’abans i el del després, el de la derrota i la desesperança, el Woyzeck d’ulls esbatanats i gestualitat de fusta. Un Woyzeck retallat contra un fons cendrós i pampalluguejant, un Woyzeck de mirada perduda i ulls esporuguits de titella.
Aquella tarda de dissabte ella ballava amb un altre, era bonica com el pecat i Woyzeck, per un instant va veure un cel en els seus ulls, un cel habitat per mil tramuntanes, per mil foehns enfollits i pel vent que escombra el Highveld, un cel d’aquells on et vénen ganes de posar-hi un clau i penjar-t’hi. Aquella tarda Woyzeck va sentir com els llavis d’ella cremaven, sobre els llavis d’un altre, amb l’escalfor amb què només cremen les passions dels humans en l’infern.
En un teatre com el de Girona, quan finalment s’acaba l’espectacle i la gent aplaudeix, i els actors saluden, i el públic es mira de reüll, sembla com si la història fos immutable. Probablement l’efecte prové del vellut burgès de les butaques o de l’escalfor ambarina dels llums, que esborra d’una tacada qualsevol rastre de grisor. Queda molt lluny el Woyzeck de William Kentridge i més lluny encara un altre Woyzeck interpretat pel Talleret de Salt, en aquest mateix espai però arrebossat per la llum ingràvida d’un segle que agonitzava.
Cent setanta anys després de la mort de Georg Büchner, aquesta obra inacabada continua brillant per la seva modernitat, modelada per la grisor plúmbia de les veritats eternes. Al contrari que les grans mentides, les veritats absolutes s’amaguen sota una pàtina de grisor i només brillen quan s’encenen els llums d’un teatre, o quan una tramuntanada neteja el cel sobre el nostre cap, o quan un ganivet amb la punta afilada s’enfonsa en la carn tova de les mentides i finalment brolla la sang vermella de les obres immortals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…