Ves al contingut principal

Viure Girona

(Per A.C., que aquest divendres mereixeria guanyar un premi)

De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres.
Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, cauran en un buit infinit.
A finals d’octubre Girona és com una fruita madura a punt de caure de les branques del calendari. Pels seus carrers hi flueix gent de tot arreu, fins i tot d’indrets inexistents, de països inventats només per poder venir, ni que sigui per unes hores, a les Fires de Girona. Sota els porxos de les places hi flota una sentor de castanyes i de regalèssia, de xuxo i de salsitxa. Els nens ploren, els pares criden, les mares miren cap el cel i el venedor de globus n’ofereix un de nou al nen perquè el deixi anar darrere de l’altre i es completi d’aquesta manera el cicle de la vida.
Girona és una manera de viure, és una manera d’estar viu però també d’estar mort. A Girona el concepte d’immortalitat hi voleia com un domàs durant els dies de la festa, fins l’endemà de Tots Sants que es reverencia a tots els difunts i s’accepta que, de la mateixa manera que tot té un principi també tot té un final. Girona, com totes les ciutats, va néixer un dia en una cruïlla de la història i morirà de la mateixa manera que moren totes les construccions dels homes, però mentrestant el gironins anirem cada any de Fires, sota els arbres de la Devesa, amb la mirada perduda dels que estan condemnats, de per vida, a estimar una ciutat de pedra.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…