Ves al contingut principal

Nacional 2.0

La realitat és incòmoda, tothom ho sap. Sempre és preferible una bona mentida que passi pel dret, que una veritat entravessada. Vivim en una societat moderna, fonamentada en la creença, exposada en el seu moment pels teòrics del nacional-socialisme, que una mentida repetida mil vegades acaba esdevenint una veritat inqüestionable. El senyor Aznar, abans, durant i després del seu mandat com a president del govern ho va posar en pràctica amb un èxit considerable.
Sembla ser que en el ministeri del ram de les obres públiques, el pas dels polítics del partit popular –inspirats per les lletanies de Herr Goebbels– va deixar una empremta que ha fet escola. Magdalena Alvarez va ser una digna continuadora de la tasca del senyor Alvarez Cascos i ara sembla ser que la cosa continua igual. Després d’anys i panys d’oblits i humiliacions els gironins continuem amb una carretera nacional que fa pena, però el sorprenent del cas és que sobre el paper ja està tot arreglat i ben arreglat.
El ministeri acaba d’editar un mapa on es dona ja tot per fet. Els automòbils han de passar igualment entre les obres abandonades del ministeri, però sobre el mapa un pot viatjar còmodament per una autovia en quadricromia. És com una mena de desdoblament de la realitat, una versió duplicada del mapa de carreteres. Una carretera que ara més que mai en podem dir “Nacional 2”, o sigui la versió 2.0 només practicable a través de PlayStation 2.
És una idea francament bona, que podrien imitar tots els altres ministeris. El de sanitat podria proposar als pacients esborrar els melanomes amb Photoshop, el ministeri de defensa podria encarregar les guerres a un dibuixant de còmics, el d’educació podria construir aules d’acollida a Second Life i, posats a fer, igual de bona seria la idea que la Generalitat imprimís un mapa d’Europa amb una Catalunya de color diferent de la resta de l’Estat Espanyol. En podríem dir “Europa 2.0”...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…