Ves al contingut principal

Els pillets

De tothom és sabut que la cultura catalana és un objecte preuat, però fràgil. Com aquells gerros de la besàvia que guardem en una lleixa, sempre exposats a un trontoll inesperat, a un cop de colze sense voler o l’assistenta equatoriana que va i decideix un dia netejar-los amb Glassex. Però tot sovint oblidem que els gerros també serveixen per a dipositar-hi coses a dins: les claus de la segona residència, les accions de Telefònica o aquells diners que s’han estalviat d’aquí o d’allà i que sempre reca portar-los al banc per allò tan incòmode dels impostos.
La cultura catalana és una gran col·lecció de gerros, uns de buits que gairebé només es guarden per qüestions sentimentals, o per “ves a saber tu si un dia...” i d’altres de plens, molt plens, gairebé com aquells de la cova d’Alí Babà. Generalment aquests darrers estan guardats per sacerdots d’una casta d’intocables, que poden exhibir en els seus cognoms un arrelament en la burgesia local de més de dos-cents anys. Són gent que han consagrat la seva vida al servei del país i que per no desconcentrar-se de la seva tasca es fan portar cada dia a la feina per un xòfer que, si cal, els obre la porta i els protegeix amb un paraigues.
Realment ells no viuen en aquest món, habiten en una mena de purgatori i simplement fan d’intermediaris entre els déus de l’Olimp i els simples mortals que per anar a treballar han d’agafar el tren de rodalies. Aquests sacerdots vetllen pels gerros i pel seu contingut, el seu art consisteix precisament en mantenir-los plens però sense que es trenquin. Alguna vegada, només molt de tant en tant, un sacerdot comet un error de càlcul i, per falta o per excés de càrrega, la peça es trenca.
És un moment realment dramàtic perquè es crea com una sensació de buit, un silenci penetrant. Sembla com si la realitat de cop i volta es desenvolupés a càmera lenta, en qüestió de segons veiem tota la història del nostre país que passa per davant dels nostres ulls: de Guifré el Pelós fins a Ferran Adrià, d’Ermessenda de Carcassona a Karmele Merchante, de la batalla de Muret fins al referèndum d’Arenys, de les ruïnes restaurades d’Empúries a les pre-ruïnes de la Sagrada Família i de la Catalunya dels Millets a la dels pillets...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…