Ves al contingut principal

Els pillets

De tothom és sabut que la cultura catalana és un objecte preuat, però fràgil. Com aquells gerros de la besàvia que guardem en una lleixa, sempre exposats a un trontoll inesperat, a un cop de colze sense voler o l’assistenta equatoriana que va i decideix un dia netejar-los amb Glassex. Però tot sovint oblidem que els gerros també serveixen per a dipositar-hi coses a dins: les claus de la segona residència, les accions de Telefònica o aquells diners que s’han estalviat d’aquí o d’allà i que sempre reca portar-los al banc per allò tan incòmode dels impostos.
La cultura catalana és una gran col·lecció de gerros, uns de buits que gairebé només es guarden per qüestions sentimentals, o per “ves a saber tu si un dia...” i d’altres de plens, molt plens, gairebé com aquells de la cova d’Alí Babà. Generalment aquests darrers estan guardats per sacerdots d’una casta d’intocables, que poden exhibir en els seus cognoms un arrelament en la burgesia local de més de dos-cents anys. Són gent que han consagrat la seva vida al servei del país i que per no desconcentrar-se de la seva tasca es fan portar cada dia a la feina per un xòfer que, si cal, els obre la porta i els protegeix amb un paraigues.
Realment ells no viuen en aquest món, habiten en una mena de purgatori i simplement fan d’intermediaris entre els déus de l’Olimp i els simples mortals que per anar a treballar han d’agafar el tren de rodalies. Aquests sacerdots vetllen pels gerros i pel seu contingut, el seu art consisteix precisament en mantenir-los plens però sense que es trenquin. Alguna vegada, només molt de tant en tant, un sacerdot comet un error de càlcul i, per falta o per excés de càrrega, la peça es trenca.
És un moment realment dramàtic perquè es crea com una sensació de buit, un silenci penetrant. Sembla com si la realitat de cop i volta es desenvolupés a càmera lenta, en qüestió de segons veiem tota la història del nostre país que passa per davant dels nostres ulls: de Guifré el Pelós fins a Ferran Adrià, d’Ermessenda de Carcassona a Karmele Merchante, de la batalla de Muret fins al referèndum d’Arenys, de les ruïnes restaurades d’Empúries a les pre-ruïnes de la Sagrada Família i de la Catalunya dels Millets a la dels pillets...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…