Ves al contingut principal

Els pillets

De tothom és sabut que la cultura catalana és un objecte preuat, però fràgil. Com aquells gerros de la besàvia que guardem en una lleixa, sempre exposats a un trontoll inesperat, a un cop de colze sense voler o l’assistenta equatoriana que va i decideix un dia netejar-los amb Glassex. Però tot sovint oblidem que els gerros també serveixen per a dipositar-hi coses a dins: les claus de la segona residència, les accions de Telefònica o aquells diners que s’han estalviat d’aquí o d’allà i que sempre reca portar-los al banc per allò tan incòmode dels impostos.
La cultura catalana és una gran col·lecció de gerros, uns de buits que gairebé només es guarden per qüestions sentimentals, o per “ves a saber tu si un dia...” i d’altres de plens, molt plens, gairebé com aquells de la cova d’Alí Babà. Generalment aquests darrers estan guardats per sacerdots d’una casta d’intocables, que poden exhibir en els seus cognoms un arrelament en la burgesia local de més de dos-cents anys. Són gent que han consagrat la seva vida al servei del país i que per no desconcentrar-se de la seva tasca es fan portar cada dia a la feina per un xòfer que, si cal, els obre la porta i els protegeix amb un paraigues.
Realment ells no viuen en aquest món, habiten en una mena de purgatori i simplement fan d’intermediaris entre els déus de l’Olimp i els simples mortals que per anar a treballar han d’agafar el tren de rodalies. Aquests sacerdots vetllen pels gerros i pel seu contingut, el seu art consisteix precisament en mantenir-los plens però sense que es trenquin. Alguna vegada, només molt de tant en tant, un sacerdot comet un error de càlcul i, per falta o per excés de càrrega, la peça es trenca.
És un moment realment dramàtic perquè es crea com una sensació de buit, un silenci penetrant. Sembla com si la realitat de cop i volta es desenvolupés a càmera lenta, en qüestió de segons veiem tota la història del nostre país que passa per davant dels nostres ulls: de Guifré el Pelós fins a Ferran Adrià, d’Ermessenda de Carcassona a Karmele Merchante, de la batalla de Muret fins al referèndum d’Arenys, de les ruïnes restaurades d’Empúries a les pre-ruïnes de la Sagrada Família i de la Catalunya dels Millets a la dels pillets...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…