Ves al contingut principal

Els patriotismes

El 12 d’octubre a Girona sempre havia estat una jornada de mirar cap al cel amb desconfiança. Els gironins sabíem per experiència que si algun regal ens havia de caure dels núvols aquest dia, era molt probable que fos en forma de ruixat i d’aiguat. Ara, amb això del canvi climàtic, les sequeres persistents i els capricis dels homes del temps de TV3 –que alguna responsabilitat hi deuen tenir a veure–, aquests dies d’octubre encara ens els passem en mànigues de camisa.
Durant la transició, una època molt remota que ara costa molt d’explicar als més joves, els que vam recolzar la idea d’aprovar una nova constitució per a Espanya –que érem la gran majoria– ens vam deixar clavar tres llufes importants a l’esquena que hem hagut de suportar, amb una coïssor considerable, durant tots aquests anys: l’himne i la bandera de la monarquia borbònica i el dia de “la Raza” o de “la Hispanidad” reconvertit ara en la “Fiesta Nacional de España”.
En el fons tampoc és que m’importi gaire, perquè amb el decurs del temps he aprés a conviure amb tota mena d’himnes, de banderes i de discursos, però sempre queda aquell pòsit de rancúnia, aquell rau-rau misteriós que no saps ben bé d’on et baixa quan els escoltes. En dies com aquest no tinc més remei que recordar aquella cançó entranyable de Georges Brassens, La mauvaise reputation, on deia que a ell no li agradava la música que marxa “al pas”.
Va bé de tant en tant recordar cançons com aquesta i recordar-nos també paraules com les de Samuel Johnson quan deia que “El patriotisme és el darrer refugi d’un idiota”. Avui he vist aquesta frase en un article de Jordi Llovet, aplicada al cas Millet, però també em serveix pel meu article d’avui, perquè, en el fons, de l’onze de setembre a al dotze d’octubre amb prou feines hi ha la distància de trenta dies, que és aproximadament la distància que hi ha entre dos patriotismes molt semblants.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…