Ves al contingut principal

Els deserts de la memòria (Alaska i altres deserts)

(Cròniques de Temporada Alta 2009) -

Anar de teatre a Girona un diumenge a la tarda és com submergir-se en un món paral·lel. Una remor de gavines i gossos en la llunyania ens transporta directament d’un paisatge de cases i temples que semblen d’atrezzo, a la sala La Planeta en un escenari on aquest atrezzo esdevé un hospital a la vora del mar, el dia en què una dona es desperta d’un estat entre la vida i la mort, entre el conegut i el desconegut, que és precisament el territori que Harold Pinter, l’autor, vol explorar.
Una llum freda de sanatori es projecta sobre un llit solitari, vint-i-nou anys després del dia en què ella es va aturar. Però no tot s’aturà en ella, Deborah va continuar habitant en una mena de desert, una Alaska de la memòria, un indret on tot queda congelat. Ella continua encara imaginant-se ballant en un espai recòndit on sempre serà adolescent i, amb la veu de la Cristina Cervià, pregunta al doctor que l’ha despertat: «...però vostè em va veure amb llàgrimes als ulls?», mentre la llum del capvespre decau darrere dels finestrals i probablement també a fora de la sala.
Deborah ha quedat finalment perduda en un desert de vidre, en un indret on les aixetes ragen eternament gotes d’oblit, i on el temps passa en una altra dimensió. Un temps teatral que ens dirigeix immediatament a una altra peça de Pinter, protagonitzada pel taxista 274 enamorat d’una passatgera dormida i l’operador de control de la central de taxis que intenta, en debades, que aquest –que es mira la foscor amb els ulls esbatanats d’en David Planas– vagi a cercar un client a Victoria Station.
Harold Pinter deia que la parla és «una estratègia constant per a cobrir la nuesa» i probablement en Xicu Masó, en el seu retrobament com a director amb Girona, ha volgut mostrar-nos aquesta nuesa en la fredor persistent d’uns deserts glaçats. La memòria ens omple d’oblit i trama les seves xarxes pels racons amb la paciència d’una aranya. Un xarxa on han quedat enganxats els personatges del darrer esquetx, que interpreten Míriam Alamany i Carles Martínez, i que semblen sortits d’aquella cançó de les simples coses: «només tornant a aquells indrets on vas estimar, arribes a comprendre com estan d’absents les coses perdudes».
Un diumenge a la tarda, sortir del teatre a Girona, és retrobar-se amb un paisatge irreal, amb la farsa dels records. Com la protagonista d’Alaska ens diem a nosaltres mateixos que demà serà un altre dia, que tindrem fills, que farem pomes al forn i que ballarem per sempre en una gran sala de vidre on els capvespres es modulen a caprici del director d’escena.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…