Ves al contingut principal

Els deserts de la memòria (Alaska i altres deserts)

(Cròniques de Temporada Alta 2009) -

Anar de teatre a Girona un diumenge a la tarda és com submergir-se en un món paral·lel. Una remor de gavines i gossos en la llunyania ens transporta directament d’un paisatge de cases i temples que semblen d’atrezzo, a la sala La Planeta en un escenari on aquest atrezzo esdevé un hospital a la vora del mar, el dia en què una dona es desperta d’un estat entre la vida i la mort, entre el conegut i el desconegut, que és precisament el territori que Harold Pinter, l’autor, vol explorar.
Una llum freda de sanatori es projecta sobre un llit solitari, vint-i-nou anys després del dia en què ella es va aturar. Però no tot s’aturà en ella, Deborah va continuar habitant en una mena de desert, una Alaska de la memòria, un indret on tot queda congelat. Ella continua encara imaginant-se ballant en un espai recòndit on sempre serà adolescent i, amb la veu de la Cristina Cervià, pregunta al doctor que l’ha despertat: «...però vostè em va veure amb llàgrimes als ulls?», mentre la llum del capvespre decau darrere dels finestrals i probablement també a fora de la sala.
Deborah ha quedat finalment perduda en un desert de vidre, en un indret on les aixetes ragen eternament gotes d’oblit, i on el temps passa en una altra dimensió. Un temps teatral que ens dirigeix immediatament a una altra peça de Pinter, protagonitzada pel taxista 274 enamorat d’una passatgera dormida i l’operador de control de la central de taxis que intenta, en debades, que aquest –que es mira la foscor amb els ulls esbatanats d’en David Planas– vagi a cercar un client a Victoria Station.
Harold Pinter deia que la parla és «una estratègia constant per a cobrir la nuesa» i probablement en Xicu Masó, en el seu retrobament com a director amb Girona, ha volgut mostrar-nos aquesta nuesa en la fredor persistent d’uns deserts glaçats. La memòria ens omple d’oblit i trama les seves xarxes pels racons amb la paciència d’una aranya. Un xarxa on han quedat enganxats els personatges del darrer esquetx, que interpreten Míriam Alamany i Carles Martínez, i que semblen sortits d’aquella cançó de les simples coses: «només tornant a aquells indrets on vas estimar, arribes a comprendre com estan d’absents les coses perdudes».
Un diumenge a la tarda, sortir del teatre a Girona, és retrobar-se amb un paisatge irreal, amb la farsa dels records. Com la protagonista d’Alaska ens diem a nosaltres mateixos que demà serà un altre dia, que tindrem fills, que farem pomes al forn i que ballarem per sempre en una gran sala de vidre on els capvespres es modulen a caprici del director d’escena.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…