Ves al contingut principal

El futur és ara

Nietszche postulava una concepció filosòfica del temps en la qual el món s’extingia constantment per a tornar-se a crear. I tot tornava a esdevenir-se de la mateixa manera. L’any que ve per aquestes dates estarem immersos en campanya electoral al Parlament de Catalunya. Vindran els mateixos partits de sempre amb els mateixos discursos, haurem de votar amb la mateixa norma electoral de sempre, tots guanyaran, ningú no dimitirà i el país molt probablement anirà fent, malgrat ells i malgrat nosaltres.
“Ara no és el moment”. No sé qui va ser l’autor d’aquesta fòrmula magistral amb la qual els polítics catalans sempre han trobat la manera d’excusar-ho tot, però si cobrés drets d’autor ara ja seria milionari. Tot s’ha de canviar, però “ara no és el moment”. Mai no és el moment perquè en el canvi –amb tota la raó del món– ells s’hi veuen inclosos. Mai no és el moment perquè el mapa polític està embastat de tal manera i és tan fràgil, que res no pot canviar si no volem que tot canvïi.
Després de 30 anys de democràcia tenim una constitució que s’hauria de modificar substancialment, però “ara no és el moment”; després de 29 anys d’autogovern continuem amb la mateixa llei electoral redactada pel senyor Rodolfo Martín Villa, però “ara no és el moment” de canviar-la i, a més, encara no s’ha legislat sobre la divisió territorial de Catalunya. I, per si no en teníem prou, l’Estatut està encallat al Tribunal Constitucional des de fa tres anys i ara resulta que probablement no en sortirà cap sentència fins després de les eleccions perquè... “ara no és el moment”.
Tothom se’n riu encara de les “maragallades”, però en Maragall és l’únic polític que va gosar fer política real, l’únic que va mirar més enllà del miop objectiu dels quatre anys de legislatura. Nietzche deia també que “Tot allò que es fa per amor, es fa més enllà del bé i del mal”, i probablement això és el que ens falta a la política catalana: una mica d’amor, d’amor pel país. Ara ja comença a ser el moment: tots plegats hem d’exigir que els polítics es posin les piles i comencin a pensar en el futur, perquè si no ho fan el passat acabarà per encalçar-nos.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…