Ves al contingut principal

El futur és ara

Nietszche postulava una concepció filosòfica del temps en la qual el món s’extingia constantment per a tornar-se a crear. I tot tornava a esdevenir-se de la mateixa manera. L’any que ve per aquestes dates estarem immersos en campanya electoral al Parlament de Catalunya. Vindran els mateixos partits de sempre amb els mateixos discursos, haurem de votar amb la mateixa norma electoral de sempre, tots guanyaran, ningú no dimitirà i el país molt probablement anirà fent, malgrat ells i malgrat nosaltres.
“Ara no és el moment”. No sé qui va ser l’autor d’aquesta fòrmula magistral amb la qual els polítics catalans sempre han trobat la manera d’excusar-ho tot, però si cobrés drets d’autor ara ja seria milionari. Tot s’ha de canviar, però “ara no és el moment”. Mai no és el moment perquè en el canvi –amb tota la raó del món– ells s’hi veuen inclosos. Mai no és el moment perquè el mapa polític està embastat de tal manera i és tan fràgil, que res no pot canviar si no volem que tot canvïi.
Després de 30 anys de democràcia tenim una constitució que s’hauria de modificar substancialment, però “ara no és el moment”; després de 29 anys d’autogovern continuem amb la mateixa llei electoral redactada pel senyor Rodolfo Martín Villa, però “ara no és el moment” de canviar-la i, a més, encara no s’ha legislat sobre la divisió territorial de Catalunya. I, per si no en teníem prou, l’Estatut està encallat al Tribunal Constitucional des de fa tres anys i ara resulta que probablement no en sortirà cap sentència fins després de les eleccions perquè... “ara no és el moment”.
Tothom se’n riu encara de les “maragallades”, però en Maragall és l’únic polític que va gosar fer política real, l’únic que va mirar més enllà del miop objectiu dels quatre anys de legislatura. Nietzche deia també que “Tot allò que es fa per amor, es fa més enllà del bé i del mal”, i probablement això és el que ens falta a la política catalana: una mica d’amor, d’amor pel país. Ara ja comença a ser el moment: tots plegats hem d’exigir que els polítics es posin les piles i comencin a pensar en el futur, perquè si no ho fan el passat acabarà per encalçar-nos.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…