Ves al contingut principal

Diguem sí

Diuen que tots som fills de la nostra època. Portem en la sang els sons, les idees i els somnis de la nostra generació, o sigui: els sons, les idees i els somnis que es van produir durant els anys en què les nostres neurones anaven de gresca una nit sí i l’altra també. Les neurones, durant aquest curt lapse de la nostra vida, queden imbuïdes per tot això i després ja són incapaces d’assimilar res més. El nostre bagatge generacional és tan feixuc que arriba el dia en què hem de comprar un monovolum per encabir-ho tot.
Generalment ens passem la resta de la vida amb el llavi inferior en flàccida posició i repetint, en forma de lletania, les mateixes paraules i les mateixes consignes com si fos el més normal del món, com si res no hagués canviat. No tothom és igual, evidentment, sempre n’hi ha d’altres que es queden bavejant davant del televisor com un Homer Simpson de pacotilla, mentre els seus fills s’enfilen per les parets escopint gargots amb un esprai i xisclant com uns posseïts pel maligne.
El món és complex i la majoria no vam llegir el manual d’instruccions quan tocava fer-ho. Alguns, i probablement són majoria, han acabat per acomodar-s’hi i deixen que altres –un exigua minoria– facin i desfacin al seu caprici, que redactin ells els contractes amb lletra petita que acabem signant sense dir ni piu. Això sí, per sort, sempre queden els que no ens resignem, els que alcem la veu i cridem indignats. Però, ai las!, l’únic que sabem dir quan arriba el cas és “NO”.
“NO” és un adverbi de negació que és útil fins a cert punt, sobretot si després va acompanyat d’un “SÍ”. Arribats a aquest punt de la història crec que, en el nostre país i en aquest planeta, si alguna cosa hem d’aprendre és a dir que sí. Que sí, que volem canviar aquest món, que volem construir una nova societat, sobre uns nous valors. Hem de ser valents i dir que sí, que siguin altres els que diguin no. Que surtin a manifestar-se, que no passa res... Nosaltres mentrestant hem d’aprendre a construir el nostre “SÍ”, però ens hem d’afanyar perquè el temps ens encalça.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…