Ves al contingut principal

Sobre el teatre, l’art i altres fruits de tardor

La tardor ha arribat definitivament, les fulles cauen dels arbres, la llum s’esmorteix, la cua de l’atur augmenta dia a dia, i les banderoles de Temporada Alta han aparegut penjades pels carrers. Però aquest any ens arriben amb un missatge visual potent, un meló obert amb forma de vagina que ens dóna a entendre que l’origen del món és el mateix que el de la comèdia, que tot té, com a mínim, dues lectures possibles i que el teatre es reprodueix pel contacte i pel gust.
La tardor ha arribat, mal ens pesi, els núvols passen amb més coratge i les fulles cauen... Ai no, que això ja ho he dit... però és que fins i tot cauen del Niu de la Rambla de Girona, una arquitectura efímera arrebossada amb fulles seques, que allotja artistes contemporanis. I això ens porta a una nova doble lectura, perquè l’art modern no seria res sense aquesta mena de dobles interpretacions, sense el doble llenguatge que li permet sobreviure quan un dels dos falla.
La tardor ja és aquí, benvolguts lectors, l’aire ja comença a ser una mica fred, els ajuntaments canvien de color i els carrers s’omplen de gent atrafegada. Els ocells migratoris van fent les maletes, alguns polítics es proven la roba de la temporada i els camins forans desborden de poetes de cap de setmana cercant inspiració pel proper concurs de poesia. Els col·legis obren portes i finestres i els professors comencen a comptar, una any més, els dies i les hores que encara els queda per a la jubilació.
La tardor ja és aquí i no hi ha res a fer, ha arribat per quedar-s’hi, com la crisi. Els rellotges s’avançaran, els trens s’endarreriran, els nens creixeran i els panellets –quan toqui menjar-ne– seran molt més cars que l’any passat. Però la vida continua i, malgrat tot, el món no s’acaba, simplement va passant per cicles, anem cremant etapes, la comèdia de la vida no s’atura i la tardor és això, una immensa vagina sucosa on el temps hi gaudeix com un amant desaforat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…