Ves al contingut principal

Putes, mentides i fotografies de premsa

La prostitució, com tothom sap, és l’ofici més vell i més estès sobre la capa de la terra. Existeix com a mínim des que existeixen les monedes de curs de legal i potser des d’abans fins i tot. De putes n’hi ha hagut de tots colors, de totes les condicions i sexes... Han tingut clients de tota mena, de confessats i d’inconfessables. Sense anar més lluny podríem fer una llarga llista amb els polítics de la Generalitat republicana que després d’anar a toros anaven de visita al prostíbul de moda.
Ara anar als toros ja no està ben vist i anar de putes tampoc, sobretot per l’ambient sòrdid que envolta tant una cosa com l’altra. Però de putes, tal com ja he dit, n’hi ha de moltes menes i a mi se’m faria difícil d’explicar-ho. Generalment quan es parla de prostitució es pensa amb aquelles pobres noies que esperen els seus clients a sol i serena a peu de carretera, o que fan les seves feines, tal com hem vist recentment, sota els porxos del barceloní mercat de la Boqueria.
Desenganyem-nos, el problema amb la prostitució sorgeix només quan aquesta activitat es desenvolupa en un entorn degradat o quan la prostitució contribueix a degradar-lo. Després tothom pensa en tapar forats, en netejar les voreres i en posar més agents de seguretat. Però del problema de fons gairebé ningú en parla. Per què hi ha dones que es veuen obligades a oferir el seu cos a canvi de diners? Per què hi ha homes disposats a pagar aquest preu? I, si no hem pogut solucionar mai aquest problema, per què no intentem regular-lo?
Sobre aquest tema només una darrera puntualització; tot aquest assumpte ha sorgit perquè el diari El País ha publicat una sèrie de fotografies que documentaven el que molts altres ja havien denunciat abans. Ara, en què es posa en dubte el paper del fotoperiodisme, en què els mitjans cada dia els costa més pagar per una bona fotografia, ara és el moment de reivindicar novament el paper del fotògraf de premsa, d’un llenguatge comunicatiu que no hauria de desaparèixer mai. Si ho volen acabar de comprendre encara poden anar a Perpinyà a veure el festival Visa pour l’image, tenen temps fins dissabte.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…