Ves al contingut principal

Putes, mentides i fotografies de premsa

La prostitució, com tothom sap, és l’ofici més vell i més estès sobre la capa de la terra. Existeix com a mínim des que existeixen les monedes de curs de legal i potser des d’abans fins i tot. De putes n’hi ha hagut de tots colors, de totes les condicions i sexes... Han tingut clients de tota mena, de confessats i d’inconfessables. Sense anar més lluny podríem fer una llarga llista amb els polítics de la Generalitat republicana que després d’anar a toros anaven de visita al prostíbul de moda.
Ara anar als toros ja no està ben vist i anar de putes tampoc, sobretot per l’ambient sòrdid que envolta tant una cosa com l’altra. Però de putes, tal com ja he dit, n’hi ha de moltes menes i a mi se’m faria difícil d’explicar-ho. Generalment quan es parla de prostitució es pensa amb aquelles pobres noies que esperen els seus clients a sol i serena a peu de carretera, o que fan les seves feines, tal com hem vist recentment, sota els porxos del barceloní mercat de la Boqueria.
Desenganyem-nos, el problema amb la prostitució sorgeix només quan aquesta activitat es desenvolupa en un entorn degradat o quan la prostitució contribueix a degradar-lo. Després tothom pensa en tapar forats, en netejar les voreres i en posar més agents de seguretat. Però del problema de fons gairebé ningú en parla. Per què hi ha dones que es veuen obligades a oferir el seu cos a canvi de diners? Per què hi ha homes disposats a pagar aquest preu? I, si no hem pogut solucionar mai aquest problema, per què no intentem regular-lo?
Sobre aquest tema només una darrera puntualització; tot aquest assumpte ha sorgit perquè el diari El País ha publicat una sèrie de fotografies que documentaven el que molts altres ja havien denunciat abans. Ara, en què es posa en dubte el paper del fotoperiodisme, en què els mitjans cada dia els costa més pagar per una bona fotografia, ara és el moment de reivindicar novament el paper del fotògraf de premsa, d’un llenguatge comunicatiu que no hauria de desaparèixer mai. Si ho volen acabar de comprendre encara poden anar a Perpinyà a veure el festival Visa pour l’image, tenen temps fins dissabte.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…