Ves al contingut principal

Millennium

Quan algú –com és el meu cas– va cada dia al mercat, acaba escoltant i participant en converses de tota mena. Un dia –per exemple– el carnisser em va fer saber que m’havien vist a Millenium. Jo tenia la vaga noció que “Millenium” era una sala de festes entre Sils i Riudarenes, i li vaig contestar sense pensar-m’ho dues vegades que era impossible que m’hi veiessin, perquè com a mínim feia vint anys que no trepitjava una discoteca. Però la qüestió és que “Millennium” també podia ser un programa de televisió, cosa que jo ignorava.
Després vaig entendre que el “Curbet” que havien vist a la tele era el meu germà Jaume, expert en seguretat ciutadana i habitual d’aquesta mena de programes de debat seriós. A mi no em veuran mai en una discoteca i probablement tampoc en un programa dirigit per en Ramon Colom, on s’ha de demostrar uns coneixements que a mi em falten. Però ara, quan jo ja no pensava en coses d’aquestes, va un altre del mercat i em pregunta què m’ha semblat “Millennium”...
I “Millennium” ara resulta que és el títol d’un trilogia, tres llibres escrits per un jove autor suec que es deia Stieg Larsson i que va morir d’un atac de cor just després de lliurar el tercer original a la seva editora. Són llibres que tenen tots els requisits per ser un best-seller: intriga, personatges ben dibuixats, fàcilment adaptable al cinema i/o a la televisió i ben escrits. Si a tot això li sumem la història personal de l’autor i uns editors que han sabut vendre i promocionar el producte, ens trobarem amb el fenòmen literari de la temporada.
Però vaja, no diré que ara també m’han agafat desprevingut, perquè si més no ja m’he llegit el primer volum que porta per títol Els homes que no estimaven les dones. I que què m’ha semblat? Doncs opino el mateix que sobre la Coca-Cola: no treu la sed, no alimenta, hi ha millors estimulants, però agrada. El problema és que si aquests llibres els hem de situar en el panorama literari es queden més aviat al marge, perquè de la literatura n’esperem alguna cosa més. La literatura l’hem de poder assaborir lentament i que no es perdi amb el primer rotet de la tarda.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…