Ves al contingut principal

L’Angela també espera plaça

Itàlia és un país allargat i prim, habitat per gent molt semblant a nosaltres. De fet només posar-nos de puntetes ens podríem emmirallar perfectament amb moltes de les seves ventures i amb la majoria de les seves desventures. Berlusconi no és més ni menys que molts dels personatges que habiten en les pàgines dels nostres diaris i la Lega que governa les ciutats del nord s’assembla perillosament a allò que al nostre país en diem “els partits nacionalistes”.
Verona és una ciutat del Véneto d’una magnitud similar a la de Girona; salvant les distàncies podríem dir que el seu pes específic a Itàlia és gairebé el mateix que el de Girona dins de l’Estat espanyol. Els seus carrers del nucli antic conserven un aspecte medieval comparable al del barri vell de Girona. Verona és una ciutat carregada d’història i de cultura, i els veronesos es desperten cada dia amb inquietuds i amb problemes molt semblants als nostres.
L’Angela Tancredi és de Salern, una ciutat de la Campània al sud d’Itàlia. Ja fa molts anys que viu a Verona, és professora de secundària especialitzada en llengua anglesa, però és probable que ara li toqui donar classes de castellà. És de somriure franc i té la cara rodona com un sol. Ja ha complert 42 anys, té dos fills petits –l’Alize i en Lorenzo–, està separada, navega per internet, es declara d’esquerres i catòlica, i si ha de citar algun llibre preferit és decanta per “El vigilant en el camp de sègol” de J.D. Salinger.
L’Angela ja fa 13 anys que espera una plaça definitiva, mentrestant és una “precaria”. Any rere any ha vist com anaven canviant les normes, les reformes... i no ha pogut accedir a unes oposicions que, de fet, no es convoquen des de 1999. Segurament la lletra d’aquesta cançó, o si més no la melodia, sonarà a molts ensenyants del nostre país. A vegades ens pensem que només aquí passen coses d’aquestes, ens pensem haver inventat les primaveres i les tardors, però a tot arreu es fan bolets, quan plou...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…