Ves al contingut principal

Girona, colors de tardor

Girona ja es desperta amb colors de tardor. Uns núvols esqueixats brillen entre rogencs i blaus, il·luminats des de sota per un sol matinal cada dia més mandrós. Les fulles dels arbres, cansades de tants dies de calor, comencen a caure lentament sobre les voreres i en els jardins, contrastant amb el pas cada vegada més apressat dels gironins que de sobte han recordat tot el que encara queda per fer després de les vacances. En els primers dies de setembre la ciutat recupera la seva identitat.
Perquè, en el fons, Girona és una ciutat tardoral. La resta d’estacions són de pur tràmit: l’hivern passa de puntetes, la primavera només és l’esclat d’uns quants dies i l’estiu, un desert que cal travessar com sigui. Girona és tardor en estat pur, les pedres del barri vell agafen aquell punt just de maduresa en el color i en la textura, el vent comença a arrancar de les teulades sons que semblen de sonata de cello i l’heura dels murs es va preparant per mudar de pell.
Ja han retirat gairebé del tot la tanca d’obra que envoltava des de feia més de tres anys l’antic hospital de Santa Caterina i els carrers de la zona han agafat de sobte una fesomia inèdita, és com si de sobte s’hagués tapat un forat pudent. Les façanes netes i repicades llueixen al costat dels edificis nous, les lletres toves d’en Paco Torres han tornat a aparèixer amb colors renovats sobre la vorera i la columna de la Constitució de 1869 s’ha tornat a alçar, ara darrere de la capella.
Mentrestant les grues del TAV continuen incansablement la seva feina i els automòbils van lliscant sobre l’amiant de la carretera de Barcelona. El virus de la Grip A aguaita al caire de les cantonades tot esperant que els nens tornin a classe, els mestres s’emborratxen a glops de Tamiflú per oblidar les penes del llarg curs que està a punt de començar i els pares i mares ploren amargament per la dissortada sort d’unes targetes de crèdit mortes en acte de servei durant l’estiu. Girona, colors de tardor...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…