Ves al contingut principal

El drama i la tragèdia

L’1 de setembre de 1939 l’exèrcit nazi va travessar la frontera polaca i s’inicià la Segona Guerra Mundial. Des d’aquell moment fins a l’agost de 1945 es desencadenà una voràgine de foc i de sang que acabà amb la vida de més de seixanta milions de persones. Entrar ara a discutir si aquella guerra fou un drama o una tragèdia d’entrada pot semblar simplement una qüestió semàntica, però a mi em sembla important, fins i tot diria que, setanta anys després, em sembla fonamental.
Sartre deia que «qualsevol vida és la història d’un fracàs» perquè sempre acaba amb la mort. És simple, no hi ha opció; per això la vida és una tragèdia. En política la tragèdia esdevé quan tothom té raó, quan els arguments dels uns i dels altres són raonables. La tragèdia sorgeix quan entren en conflicte les lleis de l’Estat i les de la consciència, quan entra en conflicte el destí i la voluntat, quan xoquen els interessos dels déus i els dels homes o la passió i el deure.
Des d’aquest punt de vista, només poden jutjar la barbàrie nazi com una tragèdia els qui la consideren legítima. Els que no ho fem, considerem aquella guerra com un drama, una barbaritat necessària per lluitar contra una ideologia que podia acabar amb la humanitat mateixa. Hitler no era un personatge tràgic perquè no es debatia entre el bé i el mal, el personatge tràgic per excel·lència de la Segona Guerra Mundial fou Winston Churchill perquè ell es va haver de debatre entre dos mals.
Potser al contrari que la primera, la Segona Guerra Mundial no va ser una tragèdia, fou un drama, una guerra necessària, que la humanitat havia de guanyar com fos si volia sobreviure. No ens hem de deixar enganyar ara pel cúmul de tragèdies que comportà, moltes de les quals encara estan per acabar de comptabilitzar. Els aliats van fer el que havien de fer i la guerra va acabar bé perquè la van guanyar. Setanta anys després hem de continuar aprenent d’aquell exemple, comencem per saber diferenciar entre drama i tragèdia.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…