Ves al contingut principal

El drama i la tragèdia

L’1 de setembre de 1939 l’exèrcit nazi va travessar la frontera polaca i s’inicià la Segona Guerra Mundial. Des d’aquell moment fins a l’agost de 1945 es desencadenà una voràgine de foc i de sang que acabà amb la vida de més de seixanta milions de persones. Entrar ara a discutir si aquella guerra fou un drama o una tragèdia d’entrada pot semblar simplement una qüestió semàntica, però a mi em sembla important, fins i tot diria que, setanta anys després, em sembla fonamental.
Sartre deia que «qualsevol vida és la història d’un fracàs» perquè sempre acaba amb la mort. És simple, no hi ha opció; per això la vida és una tragèdia. En política la tragèdia esdevé quan tothom té raó, quan els arguments dels uns i dels altres són raonables. La tragèdia sorgeix quan entren en conflicte les lleis de l’Estat i les de la consciència, quan entra en conflicte el destí i la voluntat, quan xoquen els interessos dels déus i els dels homes o la passió i el deure.
Des d’aquest punt de vista, només poden jutjar la barbàrie nazi com una tragèdia els qui la consideren legítima. Els que no ho fem, considerem aquella guerra com un drama, una barbaritat necessària per lluitar contra una ideologia que podia acabar amb la humanitat mateixa. Hitler no era un personatge tràgic perquè no es debatia entre el bé i el mal, el personatge tràgic per excel·lència de la Segona Guerra Mundial fou Winston Churchill perquè ell es va haver de debatre entre dos mals.
Potser al contrari que la primera, la Segona Guerra Mundial no va ser una tragèdia, fou un drama, una guerra necessària, que la humanitat havia de guanyar com fos si volia sobreviure. No ens hem de deixar enganyar ara pel cúmul de tragèdies que comportà, moltes de les quals encara estan per acabar de comptabilitzar. Els aliats van fer el que havien de fer i la guerra va acabar bé perquè la van guanyar. Setanta anys després hem de continuar aprenent d’aquell exemple, comencem per saber diferenciar entre drama i tragèdia.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…