Ves al contingut principal

El drama i la tragèdia

L’1 de setembre de 1939 l’exèrcit nazi va travessar la frontera polaca i s’inicià la Segona Guerra Mundial. Des d’aquell moment fins a l’agost de 1945 es desencadenà una voràgine de foc i de sang que acabà amb la vida de més de seixanta milions de persones. Entrar ara a discutir si aquella guerra fou un drama o una tragèdia d’entrada pot semblar simplement una qüestió semàntica, però a mi em sembla important, fins i tot diria que, setanta anys després, em sembla fonamental.
Sartre deia que «qualsevol vida és la història d’un fracàs» perquè sempre acaba amb la mort. És simple, no hi ha opció; per això la vida és una tragèdia. En política la tragèdia esdevé quan tothom té raó, quan els arguments dels uns i dels altres són raonables. La tragèdia sorgeix quan entren en conflicte les lleis de l’Estat i les de la consciència, quan entra en conflicte el destí i la voluntat, quan xoquen els interessos dels déus i els dels homes o la passió i el deure.
Des d’aquest punt de vista, només poden jutjar la barbàrie nazi com una tragèdia els qui la consideren legítima. Els que no ho fem, considerem aquella guerra com un drama, una barbaritat necessària per lluitar contra una ideologia que podia acabar amb la humanitat mateixa. Hitler no era un personatge tràgic perquè no es debatia entre el bé i el mal, el personatge tràgic per excel·lència de la Segona Guerra Mundial fou Winston Churchill perquè ell es va haver de debatre entre dos mals.
Potser al contrari que la primera, la Segona Guerra Mundial no va ser una tragèdia, fou un drama, una guerra necessària, que la humanitat havia de guanyar com fos si volia sobreviure. No ens hem de deixar enganyar ara pel cúmul de tragèdies que comportà, moltes de les quals encara estan per acabar de comptabilitzar. Els aliats van fer el que havien de fer i la guerra va acabar bé perquè la van guanyar. Setanta anys després hem de continuar aprenent d’aquell exemple, comencem per saber diferenciar entre drama i tragèdia.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…