Ves al contingut principal

Demà serà un altre dia

En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l’Organització Mundial de la Salut.
Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d’erudits i d’artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s’obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l’any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en la nevera de les novetats.
Segurament per tot això, m’ha semblat que el millor homenatge que podia fer a en Guillem Terribas, llibreter de professió i agitador cultural de vocació, era llegir el seu llibre de records ara, quan ja se suposa que els altres llibreters, si encara no l’han venut, ja l’han relegat al piló dels llibres per tornar a la distribuïdora. Però si he llegit Demà serà un altre dia ha estat també per una altra raó: perquè tenia la sospita que en ell hi trobaria una part molt important de la meva pròpia història.
I així ha estat. Llegint-lo he repassat noms propis i llocs comuns que estan penjats en les sales de la nostra memòria comuna, il·luminades cada vegada amb una llum més tènue i visitades només molt de tant en tant. Sembla estrany que ens dediquem més a l’estudi de fets ja molt llunyans que a intentar comprendre la nostra realitat més propera. Sempre he estat de l’opinió que la història hauria de començar a explicar-se pel final i llibres com el d’en Guillem són una bona excusa per fer-ho, un punt de partida, a mi m’ha servit. Continuaré intentant escrivint amb ell nous capítols d’aquesta història, perquè demà sempre serà un altre dia.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…