Ves al contingut principal

30 de setembres

“Tal dia com avui” sempre és una bona manera de començar un article quan no et passa res millor per la mollera, i avui m’he llevat amb el cap espès. M’he posat a repassar tot el que podia haver succeït en un 30 de setembre i m’han sortit unes quantes coses. No sé si vostès ho sabien, però “tal dia com avui”, l’any 420, va morir Sant Jeroni. Fins ara no m’havia preocupat pel tema, serà que sempre m’ha fet angúnia felicitar algú pel fet que en determinada data escalivessin a el seu patró.
Probablement celebrant que Sant Jeroni havia estat l’autor de la "Vulgata", la primera traducció de la Bíblia al llatí, el 30 de setembre de 1452 Gutemberg publicà el primer llibre extens amb tipus mòbils –la Bíblia de 42 ratlles a 2 columnes–, canviant d’aquesta manera el curs de la història de la cultura i probablement de tot plegat. Mozart estrenà a Viena, el darrer dia de setembre de 1791, "La flauta màgica", una òpera que trasbalsà també la història de la música.
L’any 1888, aprofitant de ple les boires de la tardor londinenca, Jack l’Esbudellador va matar les seves víctimes número tres i quatre. El 1901, Hubert Cecil Booth, patentà un aparell que revolucionà la societat de consum uns quants lustres més tard: l’aspiradora. El 30 de setembre de 1955 va morir a causa d’un accident de trànsit James Dean, aquell noi que tirava pedres contra una casa blanca, a l’est de l’edèn. I també, un 30 de setembre, s’emeté el primer episodi dels "Picapiedra".
Però un 30 de setembre de l’any 2005 també va passar una cosa que vostès segur que ja han oblidat: el Parlament de Catalunya, després de moltes negociacions va aprovar gairebé per unanimitat el text del nou Estatut. Després de passar per les Corts i referendar-se en una consulta popular, l’Estatut s’encallà, com una balena a la platja, en el tribunal constitucional. Si ha quedat clar que Sant Jeroni no hi pot fer més que nosaltres per l’Estatut, ara ja només ens resta intentar posar-nos sota l’advocació de Jack l’Esbudellador...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…