Ves al contingut principal

30 de setembres

“Tal dia com avui” sempre és una bona manera de començar un article quan no et passa res millor per la mollera, i avui m’he llevat amb el cap espès. M’he posat a repassar tot el que podia haver succeït en un 30 de setembre i m’han sortit unes quantes coses. No sé si vostès ho sabien, però “tal dia com avui”, l’any 420, va morir Sant Jeroni. Fins ara no m’havia preocupat pel tema, serà que sempre m’ha fet angúnia felicitar algú pel fet que en determinada data escalivessin a el seu patró.
Probablement celebrant que Sant Jeroni havia estat l’autor de la "Vulgata", la primera traducció de la Bíblia al llatí, el 30 de setembre de 1452 Gutemberg publicà el primer llibre extens amb tipus mòbils –la Bíblia de 42 ratlles a 2 columnes–, canviant d’aquesta manera el curs de la història de la cultura i probablement de tot plegat. Mozart estrenà a Viena, el darrer dia de setembre de 1791, "La flauta màgica", una òpera que trasbalsà també la història de la música.
L’any 1888, aprofitant de ple les boires de la tardor londinenca, Jack l’Esbudellador va matar les seves víctimes número tres i quatre. El 1901, Hubert Cecil Booth, patentà un aparell que revolucionà la societat de consum uns quants lustres més tard: l’aspiradora. El 30 de setembre de 1955 va morir a causa d’un accident de trànsit James Dean, aquell noi que tirava pedres contra una casa blanca, a l’est de l’edèn. I també, un 30 de setembre, s’emeté el primer episodi dels "Picapiedra".
Però un 30 de setembre de l’any 2005 també va passar una cosa que vostès segur que ja han oblidat: el Parlament de Catalunya, després de moltes negociacions va aprovar gairebé per unanimitat el text del nou Estatut. Després de passar per les Corts i referendar-se en una consulta popular, l’Estatut s’encallà, com una balena a la platja, en el tribunal constitucional. Si ha quedat clar que Sant Jeroni no hi pot fer més que nosaltres per l’Estatut, ara ja només ens resta intentar posar-nos sota l’advocació de Jack l’Esbudellador...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…