Ves al contingut principal

L'esperit de Vilopriu

Vilopriu és un poble del Baix Empordà petit i recollit, habitat per pagesos de secà i per forasters amb espardenyes. Durant el dia les pedres de les cases acumulen l’escalfor del sol, les sargantanes treuen la cua per les escletxes i, cap al tard, ocells foscos descansen entre les branques de les figueres. A Vilopriu tots els camins condueixen cap a Empúries i el vent, quan bufa, bufa en forma de tramuntana.
Entre els murs del pati d’una casa gran, entre buguenvíl·lees i arbres fruiters es troben cada estiu un grup de gent d’esquerres que es reclamen hereus del projecte que un dia inicià el socialisme català. En Lluís Maria de Puig, l’amfitrió de la trobada, els saluda a tots i dóna la paraula als que han de parlar. Mentrestant els periodistes, sota un gran magraner, s’asseuen sobre la gespa i esperen per escriure les seves cròniques.
El president Montilla parla el primer, en mànigues de camisa i dibuixant un somriure distès. Amb veu pausada va solidificant un discurs que comença un mica aquós. Explica realitats i desitjos, intenta trobar solucions allà on altres només saben buscar problemes. Alça la mirada i en els seus ulls brilla l’espurna d’unes eleccions al Parlament de Catalunya que l’any que ve, per aquestes dates, ja estaran al caure.
Després intervé la Maria Badia que va i ve d’Europa, d’eleccions que es guanyen i que es perden, sobretot de les últimes que les ha perdut l’esquerra. Mentrestant en la mirada del president brilla encara aquella espurna que s’havia encès fa uns instants i que denota que ell sap coses que els altres no saben. Posteriorment parla el nou president del Govern d’Andorra, Jaume Bartomeu, obsessionat també amb Europa i amb l’encaix financer del seu país en els estàndards internacionals.
A poc a poc el sol s’ha anat enfosquint, els murs de les cases han agafat lentament un altre to i ara és el torn del conseller Castells. La negociació del finançament l’ha aprimat però se’l veu rialler. Amb un gest una mica sacerdotal va puntuant les paraules amb el dit estirat. És l’únic que arranca aplaudiments espontanis dels assistents. Cita el president Tarradellas, al qual després també s’hi referirà Raimon Obiols, per dir que “els responsables de les nostres derrotes sempre som nosaltres mateixos”.
Entre aquesta frase i el discurs que reprèn Obiols, neix de sobte l’esperit d’aquesta trobada, l’esperit de Vilopriu. L’objectiu fundacional dels socialistes catalans era governar Catalunya, però queda clar que el país només anirà endavant si és un projecte que aglutina a la majoria dels catalans i per reblar el clau cita a Lluís Nicolau d’Olwer quan deia que “Catalunya dividida no pot guanyar”.
L’esperit de Vilopriu passa per reclamar aquesta unitat, però també per a treballar-la. Els mesos que tenim per endavant seran decisius pel nostre país i també per a una Europa que haurà de trobar la manera de sortir d’aquesta crisi amb solidesa. Els socialistes i els socialdemòcrates europeus en seran en bona manera responsables si saben superar el seu dèficit d’idees i d’ideals, i això només es podrà fer refundant les esquerres.
Una tercera refundació dels ideals progressistes que només es podrà aconseguir apostant fermament pel creixement econòmic però també per la cohesió social, pel liberalisme polític i cultural, per la solidaritat entre generacions i, sobretot acceptant el seu llegat històric, perquè –tal com recorda finalment Obiols– el socialisme que talla les seves arrels únicament acompleix el somni d’un idiota.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…