Ves al contingut principal

L'esperit de Vilopriu

Vilopriu és un poble del Baix Empordà petit i recollit, habitat per pagesos de secà i per forasters amb espardenyes. Durant el dia les pedres de les cases acumulen l’escalfor del sol, les sargantanes treuen la cua per les escletxes i, cap al tard, ocells foscos descansen entre les branques de les figueres. A Vilopriu tots els camins condueixen cap a Empúries i el vent, quan bufa, bufa en forma de tramuntana.
Entre els murs del pati d’una casa gran, entre buguenvíl·lees i arbres fruiters es troben cada estiu un grup de gent d’esquerres que es reclamen hereus del projecte que un dia inicià el socialisme català. En Lluís Maria de Puig, l’amfitrió de la trobada, els saluda a tots i dóna la paraula als que han de parlar. Mentrestant els periodistes, sota un gran magraner, s’asseuen sobre la gespa i esperen per escriure les seves cròniques.
El president Montilla parla el primer, en mànigues de camisa i dibuixant un somriure distès. Amb veu pausada va solidificant un discurs que comença un mica aquós. Explica realitats i desitjos, intenta trobar solucions allà on altres només saben buscar problemes. Alça la mirada i en els seus ulls brilla l’espurna d’unes eleccions al Parlament de Catalunya que l’any que ve, per aquestes dates, ja estaran al caure.
Després intervé la Maria Badia que va i ve d’Europa, d’eleccions que es guanyen i que es perden, sobretot de les últimes que les ha perdut l’esquerra. Mentrestant en la mirada del president brilla encara aquella espurna que s’havia encès fa uns instants i que denota que ell sap coses que els altres no saben. Posteriorment parla el nou president del Govern d’Andorra, Jaume Bartomeu, obsessionat també amb Europa i amb l’encaix financer del seu país en els estàndards internacionals.
A poc a poc el sol s’ha anat enfosquint, els murs de les cases han agafat lentament un altre to i ara és el torn del conseller Castells. La negociació del finançament l’ha aprimat però se’l veu rialler. Amb un gest una mica sacerdotal va puntuant les paraules amb el dit estirat. És l’únic que arranca aplaudiments espontanis dels assistents. Cita el president Tarradellas, al qual després també s’hi referirà Raimon Obiols, per dir que “els responsables de les nostres derrotes sempre som nosaltres mateixos”.
Entre aquesta frase i el discurs que reprèn Obiols, neix de sobte l’esperit d’aquesta trobada, l’esperit de Vilopriu. L’objectiu fundacional dels socialistes catalans era governar Catalunya, però queda clar que el país només anirà endavant si és un projecte que aglutina a la majoria dels catalans i per reblar el clau cita a Lluís Nicolau d’Olwer quan deia que “Catalunya dividida no pot guanyar”.
L’esperit de Vilopriu passa per reclamar aquesta unitat, però també per a treballar-la. Els mesos que tenim per endavant seran decisius pel nostre país i també per a una Europa que haurà de trobar la manera de sortir d’aquesta crisi amb solidesa. Els socialistes i els socialdemòcrates europeus en seran en bona manera responsables si saben superar el seu dèficit d’idees i d’ideals, i això només es podrà fer refundant les esquerres.
Una tercera refundació dels ideals progressistes que només es podrà aconseguir apostant fermament pel creixement econòmic però també per la cohesió social, pel liberalisme polític i cultural, per la solidaritat entre generacions i, sobretot acceptant el seu llegat històric, perquè –tal com recorda finalment Obiols– el socialisme que talla les seves arrels únicament acompleix el somni d’un idiota.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…