Ves al contingut principal

Els fantasmes de Cap Roig

Són feliços i riuen, quan el fotògraf del diari els retrata. Traslladen la seva morenor de club de golf amb automòbils cars o amb cotxe oficial. Ells van sense corbata i elles amb un vestit clar que passegen pels jardins de Cap Roig com si fossin antigues novies d’en Julio Iglesias. Ells o tenen un càrrec o l’han tingut i es mengen els entrepans del Celler de Can Roca amb cara de desganats. La felicitat és una matèria costosa i a tots plegats els ha costat molt fer-se convidar per la mà benèfica de la Caixa Provincial d’Estalvis.
En Julio Iglesias és com de la seva família perquè el veuen cada setmana a les pàgines de l’Hola i se saben la seva vida de memòria. Però en el fons tant li fa, si cal s’empassen les cançons d’en Leonard Cohen, perquè del que es tracta és de lluir somriure i de donar imatge, que d’això en tenen tanta com es vulgui. Un senyor amb barbeta blanca –per exemple– aconsegueix sortir sempre com a mínim en un parell de fotografies i la senyora dels líftings, amb gran professionalitat, ofereix al fotògraf la galta més ben planxada.
Un conseller de la Generalitat de baixa altura exhibeix, però, el seu poder amb un Audi a la porta del recinte i un cap de l’oposició amanyaga amb copets a l’esquena els seus i els contraris. Els uns i els altres passen l’estona mirant-se de reüll i comentant la jugada amb el del costat. Un que sap anglès explica a la resta els comentaris fora de guió de l’artista i ells es creuen que ho han entès perquè tenen do de llengües. L’endemà obriran el diari per la pàgina de les fotos i el guardaran en el calaix dels trofeus d’estiu.
Quan veig tots aquests vips fantasmals de Cap Roig, il·luminats pels focus de la faràndula, em cauen tots els anells del patriotisme per terra i penso que per tot arreu són els mateixos els que manen. Quan alguns indocumentats diem que cal conservar la identitat de Caixa Girona, perquè no es dilueixi encara més l’essència d’aquest territori, evidentment no pensem en aquests estius de festival, perquè si ho féssim probablement advocaríem immediatament per la fusió amb una caixa extremenya o andalusa, que a la fi i al cap ve a ser el mateix.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…