Ves al contingut principal

Els fantasmes de Cap Roig

Són feliços i riuen, quan el fotògraf del diari els retrata. Traslladen la seva morenor de club de golf amb automòbils cars o amb cotxe oficial. Ells van sense corbata i elles amb un vestit clar que passegen pels jardins de Cap Roig com si fossin antigues novies d’en Julio Iglesias. Ells o tenen un càrrec o l’han tingut i es mengen els entrepans del Celler de Can Roca amb cara de desganats. La felicitat és una matèria costosa i a tots plegats els ha costat molt fer-se convidar per la mà benèfica de la Caixa Provincial d’Estalvis.
En Julio Iglesias és com de la seva família perquè el veuen cada setmana a les pàgines de l’Hola i se saben la seva vida de memòria. Però en el fons tant li fa, si cal s’empassen les cançons d’en Leonard Cohen, perquè del que es tracta és de lluir somriure i de donar imatge, que d’això en tenen tanta com es vulgui. Un senyor amb barbeta blanca –per exemple– aconsegueix sortir sempre com a mínim en un parell de fotografies i la senyora dels líftings, amb gran professionalitat, ofereix al fotògraf la galta més ben planxada.
Un conseller de la Generalitat de baixa altura exhibeix, però, el seu poder amb un Audi a la porta del recinte i un cap de l’oposició amanyaga amb copets a l’esquena els seus i els contraris. Els uns i els altres passen l’estona mirant-se de reüll i comentant la jugada amb el del costat. Un que sap anglès explica a la resta els comentaris fora de guió de l’artista i ells es creuen que ho han entès perquè tenen do de llengües. L’endemà obriran el diari per la pàgina de les fotos i el guardaran en el calaix dels trofeus d’estiu.
Quan veig tots aquests vips fantasmals de Cap Roig, il·luminats pels focus de la faràndula, em cauen tots els anells del patriotisme per terra i penso que per tot arreu són els mateixos els que manen. Quan alguns indocumentats diem que cal conservar la identitat de Caixa Girona, perquè no es dilueixi encara més l’essència d’aquest territori, evidentment no pensem en aquests estius de festival, perquè si ho féssim probablement advocaríem immediatament per la fusió amb una caixa extremenya o andalusa, que a la fi i al cap ve a ser el mateix.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…