Ves al contingut principal

El paisatge i la història

Els historiadors quan plantegen les seves tesis per escrit ho solen fer en prosa, però malgrat tot la història rima. El pas del temps, barrejat amb els fets dels humans, es construeix en espiral; la història és com una mena de molla que puja i quan mires cap al passat sempre veus corbes semblants, dibuixades amb el mateix instint de perfecció que la geologia exhibeix quan inventa cristalls, o amb la mateixa elegància de la meteorologia quan decideix fer caure sobre el nostre cap volves de neu dissenyades en forma de fractals.
La història projectada en el temps és una espiral, però quan l’estenem en l’espai esdevé paisatge. Hi ha indrets on els arbres ens expliquen fets i gestes, hi ha camps llaurats que ens indiquen els anhels dels homes, hi ha núvols que assenyalen les tombes dels herois i les fosses comunes dels vençuts. Els esquellots dels ramats que baixen per la muntanya –per exemple– ens porten pels camins de la retirada al Coll d’Ares i la boira ens envolta per dir-nos que allà la història es fon amb la terra i amb l’aire i que nosaltres mateixos en formem part perquè som present i som paisatge.
La història no és altra cosa que aquesta mirada eterna des del present, aquest present fugisser, il·luminat –això sí– pel mateix sol que il·luminava als nostres avantpassats. Però la boira –com al Coll d’Ares– es cuida de recordar-nos el nostre passat i el nostre destí, la boira ens explica que som pols i que en pols ens convertirem. La boira és només l’avantguarda d’un exèrcit de núvols que s’escampa per la muntanya i que caurà en forma de pluja d’estiu sobre la plaça del poble més proper, però el paisatge quedarà indemne perquè ja ha penetrat en la nostra vida.
Jo tornaré a casa, el sol il·luminarà novament aquest cel d’agost, els Pradencs jugaran eternament a la petanca en el Passeig de la Sardana i un exèrcit de vençuts en retirada continuarà per sempre baixant per l’únic camí possible entre prats de dalla i pastures, acolorides pel desig de llibertat dels homes i per la benvolença de la pluja que no deixa mai de caure per poder alimentar la memòria dels pobles que, a falta de contes per explicar a la vora del foc, ha d’explicar al seus fills les rimes d’una història que fou i que restarà per sempre arrelada en un paisatge.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…