Ves al contingut principal

El paisatge i la història

Els historiadors quan plantegen les seves tesis per escrit ho solen fer en prosa, però malgrat tot la història rima. El pas del temps, barrejat amb els fets dels humans, es construeix en espiral; la història és com una mena de molla que puja i quan mires cap al passat sempre veus corbes semblants, dibuixades amb el mateix instint de perfecció que la geologia exhibeix quan inventa cristalls, o amb la mateixa elegància de la meteorologia quan decideix fer caure sobre el nostre cap volves de neu dissenyades en forma de fractals.
La història projectada en el temps és una espiral, però quan l’estenem en l’espai esdevé paisatge. Hi ha indrets on els arbres ens expliquen fets i gestes, hi ha camps llaurats que ens indiquen els anhels dels homes, hi ha núvols que assenyalen les tombes dels herois i les fosses comunes dels vençuts. Els esquellots dels ramats que baixen per la muntanya –per exemple– ens porten pels camins de la retirada al Coll d’Ares i la boira ens envolta per dir-nos que allà la història es fon amb la terra i amb l’aire i que nosaltres mateixos en formem part perquè som present i som paisatge.
La història no és altra cosa que aquesta mirada eterna des del present, aquest present fugisser, il·luminat –això sí– pel mateix sol que il·luminava als nostres avantpassats. Però la boira –com al Coll d’Ares– es cuida de recordar-nos el nostre passat i el nostre destí, la boira ens explica que som pols i que en pols ens convertirem. La boira és només l’avantguarda d’un exèrcit de núvols que s’escampa per la muntanya i que caurà en forma de pluja d’estiu sobre la plaça del poble més proper, però el paisatge quedarà indemne perquè ja ha penetrat en la nostra vida.
Jo tornaré a casa, el sol il·luminarà novament aquest cel d’agost, els Pradencs jugaran eternament a la petanca en el Passeig de la Sardana i un exèrcit de vençuts en retirada continuarà per sempre baixant per l’únic camí possible entre prats de dalla i pastures, acolorides pel desig de llibertat dels homes i per la benvolença de la pluja que no deixa mai de caure per poder alimentar la memòria dels pobles que, a falta de contes per explicar a la vora del foc, ha d’explicar al seus fills les rimes d’una història que fou i que restarà per sempre arrelada en un paisatge.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…