Ves al contingut principal

El paisatge i la història

Els historiadors quan plantegen les seves tesis per escrit ho solen fer en prosa, però malgrat tot la història rima. El pas del temps, barrejat amb els fets dels humans, es construeix en espiral; la història és com una mena de molla que puja i quan mires cap al passat sempre veus corbes semblants, dibuixades amb el mateix instint de perfecció que la geologia exhibeix quan inventa cristalls, o amb la mateixa elegància de la meteorologia quan decideix fer caure sobre el nostre cap volves de neu dissenyades en forma de fractals.
La història projectada en el temps és una espiral, però quan l’estenem en l’espai esdevé paisatge. Hi ha indrets on els arbres ens expliquen fets i gestes, hi ha camps llaurats que ens indiquen els anhels dels homes, hi ha núvols que assenyalen les tombes dels herois i les fosses comunes dels vençuts. Els esquellots dels ramats que baixen per la muntanya –per exemple– ens porten pels camins de la retirada al Coll d’Ares i la boira ens envolta per dir-nos que allà la història es fon amb la terra i amb l’aire i que nosaltres mateixos en formem part perquè som present i som paisatge.
La història no és altra cosa que aquesta mirada eterna des del present, aquest present fugisser, il·luminat –això sí– pel mateix sol que il·luminava als nostres avantpassats. Però la boira –com al Coll d’Ares– es cuida de recordar-nos el nostre passat i el nostre destí, la boira ens explica que som pols i que en pols ens convertirem. La boira és només l’avantguarda d’un exèrcit de núvols que s’escampa per la muntanya i que caurà en forma de pluja d’estiu sobre la plaça del poble més proper, però el paisatge quedarà indemne perquè ja ha penetrat en la nostra vida.
Jo tornaré a casa, el sol il·luminarà novament aquest cel d’agost, els Pradencs jugaran eternament a la petanca en el Passeig de la Sardana i un exèrcit de vençuts en retirada continuarà per sempre baixant per l’únic camí possible entre prats de dalla i pastures, acolorides pel desig de llibertat dels homes i per la benvolença de la pluja que no deixa mai de caure per poder alimentar la memòria dels pobles que, a falta de contes per explicar a la vora del foc, ha d’explicar al seus fills les rimes d’una història que fou i que restarà per sempre arrelada en un paisatge.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…