Ves al contingut principal

Crònica d’un concert amb pluja

Un cel amb taques fosques com de tinta dibuixava la silueta del poble: els arbres tremolant en el turó del castell, la senyera onejant sobre el campanar del rellotge i el pont amb aquell arc enorme. Els focus il·luminaven la gent i als músics que anaven prenent seient sobre un empostissat vermell, i també a la vora del riu. De sobte, sota l’ull del pont, van sorgir les imatges en blanc i negre d’un tren de vapor que iniciava un viatge, l’arc gòtic s’havia convertit en túnel ferroviari.
L’orquestra començava a tocar els acords del Merlin d’Isaac Albéniz; a mesura que el cel s’anava enfosquint les imatges passaven del blanc i negre al color i la música es fonia amb el caient de l’aigua del riu. En aquell moment una primera gota ja havia caigut sobre la meva mà i una segona no tardaria a mullar-me l’orella. Eren gotes diminutes de tinta que queien d’aquell cel camprodoní d’estiu, amarat d’aigua i de ganes d’explicar ell mateix una història centenària.
A la tercera gota els músics deixen de tocar i fugen amb els seus instruments cap al recés més proper; la gent aplaudeix no se sap ben bé si als músics o a la pluja, o és que volen encoratjar als organitzadors per la seva valentia. Cauen quatre gotes més, just les necessàries perquè s’obrin els paraigües dels més previsors, però ja no en cauen més. Els músics tornen a pujar a l’escenari i la cobla s’asseu en les seves perceptives cadires de fusta plegables. Les autoritats surten d’allà on s’havien ficat, el senyor arquebisbe mira cap al cel amb professionalitat i la música torna a sonar.
La cobla Sant Jordi desgrana els acords d’una sardana de Joan Manent dedicada a Camprodon mentre sota el pont cau una gran nevada. La gent aplaudeix efusivament al projector de vídeo, a la cobla i al cel, que el senyor arquebisbe, amb la mirada, intenta mantenir a una prudent distància. Després l’orquestra torna a tocar Albéniz i el poble comença a quedar amarat de música. El pont no deixa de projectar imatges i somnis de tota mena. Els espectadors resten muts davant d’un allau de música que només es pot viure una vegada cada cent anys.
Però el cel no pot aguantar més i finalment torna a caure una pluja que obliga a suspendre l’acte. Els camprodonins podrien suportar això i més, però els instruments de l’orquestra no estan fets per aguantar els xàfecs de muntanya. Queda encara per sentir més de la meitat de l’espectacle dedicat a la memòria d’Isaac Albéniz, alguns el podran gaudir més endavant al Liceu, a Barcelona, però ja no serà el mateix perquè faltarà l’alè dels camprodonins sota els seus paraigües i el soroll somort de l’aigua del Ter vora el pont Nou.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…