Ves al contingut principal

Crònica d’un concert amb pluja

Un cel amb taques fosques com de tinta dibuixava la silueta del poble: els arbres tremolant en el turó del castell, la senyera onejant sobre el campanar del rellotge i el pont amb aquell arc enorme. Els focus il·luminaven la gent i als músics que anaven prenent seient sobre un empostissat vermell, i també a la vora del riu. De sobte, sota l’ull del pont, van sorgir les imatges en blanc i negre d’un tren de vapor que iniciava un viatge, l’arc gòtic s’havia convertit en túnel ferroviari.
L’orquestra començava a tocar els acords del Merlin d’Isaac Albéniz; a mesura que el cel s’anava enfosquint les imatges passaven del blanc i negre al color i la música es fonia amb el caient de l’aigua del riu. En aquell moment una primera gota ja havia caigut sobre la meva mà i una segona no tardaria a mullar-me l’orella. Eren gotes diminutes de tinta que queien d’aquell cel camprodoní d’estiu, amarat d’aigua i de ganes d’explicar ell mateix una història centenària.
A la tercera gota els músics deixen de tocar i fugen amb els seus instruments cap al recés més proper; la gent aplaudeix no se sap ben bé si als músics o a la pluja, o és que volen encoratjar als organitzadors per la seva valentia. Cauen quatre gotes més, just les necessàries perquè s’obrin els paraigües dels més previsors, però ja no en cauen més. Els músics tornen a pujar a l’escenari i la cobla s’asseu en les seves perceptives cadires de fusta plegables. Les autoritats surten d’allà on s’havien ficat, el senyor arquebisbe mira cap al cel amb professionalitat i la música torna a sonar.
La cobla Sant Jordi desgrana els acords d’una sardana de Joan Manent dedicada a Camprodon mentre sota el pont cau una gran nevada. La gent aplaudeix efusivament al projector de vídeo, a la cobla i al cel, que el senyor arquebisbe, amb la mirada, intenta mantenir a una prudent distància. Després l’orquestra torna a tocar Albéniz i el poble comença a quedar amarat de música. El pont no deixa de projectar imatges i somnis de tota mena. Els espectadors resten muts davant d’un allau de música que només es pot viure una vegada cada cent anys.
Però el cel no pot aguantar més i finalment torna a caure una pluja que obliga a suspendre l’acte. Els camprodonins podrien suportar això i més, però els instruments de l’orquestra no estan fets per aguantar els xàfecs de muntanya. Queda encara per sentir més de la meitat de l’espectacle dedicat a la memòria d’Isaac Albéniz, alguns el podran gaudir més endavant al Liceu, a Barcelona, però ja no serà el mateix perquè faltarà l’alè dels camprodonins sota els seus paraigües i el soroll somort de l’aigua del Ter vora el pont Nou.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…