Ves al contingut principal

Ceret, un segle de paisatges

Ceret és un poble de l’altre costat, capital del Vallespir, però quan es posa un barret sobre la “e” esdevé Céret, capital d’una sotsprefectura al Departament dels Pirineus Orientals. Diuen que el diable hi construí un pont sobre el Tec, un riu que neix a Prats de Molló i que desemboca a prop de la platja d’Argelers. Els ceretans carreguen amb el sobrenom de “Sacs-i-corda” i estan vigilats permanentment per una paret enrunada dalt d’un turó que amb molt bon humor denominen “el Castellàs”.
Per Sant Ferriol fan sonar el tamborí i ballen si Déu vol; celebren curses de braus animades per cobles que toquen Els Segadors i prenen pastís en els bars del Bulevard Marechal Joffre, que ells anomenen “La Passejada”. També és la capital de la cirera i quan arriba el seu temps omplen un cistell amb les cireres més primerenques, madurades a redós del Canigó, i el fan arribar al senyor president de la República Francesa, que les tasta a l’hora de dinar amb tots els honors, juntament amb la seva senyora esposa.
Fa cosa d’un segle, tota una colla d’artistes van sojornar en aquesta vila del Vallespir. Primer fou Manolo Hugué, del qual Josep Pla n’explicà la seva vida bohèmia, i després vingueren Pablo Picasso, Georges Braque, Max Jacob, Marc Chagall i Raoul Dufy. Fins i tot Antoni Tàpies hi anà a pintar als anys vuitanta. Tos ells es deixaren influenciar pels colors i les formes d’aquest poble. Batejada com a “Meca del Cubisme” per André Salmon, Ceret esdevingué un centre internacional de col·laboració plàstica que marcà el poble amb una empremta inesborrable.
Ara, al Museu d’Art Modern de Ceret, s’hi pot veure una exposició on es recull una col·lecció de treballs de tots aquests artistes i on s’hi reflexa el paisatge ceretà. Veure l’exposició mereix el viatge, és més, part de l’exposició és el viatge en si mateix. Tant si vénen de Prats com del Voló, podran contemplar d’anada i de tornada els colors i les textures de la terra i dels arbres, el color refinat de les teules de les cases i el majestuós perfil del Canigó que espera com cada any el retorn del temps de les cireres.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…