Ves al contingut principal

Ceret, un segle de paisatges

Ceret és un poble de l’altre costat, capital del Vallespir, però quan es posa un barret sobre la “e” esdevé Céret, capital d’una sotsprefectura al Departament dels Pirineus Orientals. Diuen que el diable hi construí un pont sobre el Tec, un riu que neix a Prats de Molló i que desemboca a prop de la platja d’Argelers. Els ceretans carreguen amb el sobrenom de “Sacs-i-corda” i estan vigilats permanentment per una paret enrunada dalt d’un turó que amb molt bon humor denominen “el Castellàs”.
Per Sant Ferriol fan sonar el tamborí i ballen si Déu vol; celebren curses de braus animades per cobles que toquen Els Segadors i prenen pastís en els bars del Bulevard Marechal Joffre, que ells anomenen “La Passejada”. També és la capital de la cirera i quan arriba el seu temps omplen un cistell amb les cireres més primerenques, madurades a redós del Canigó, i el fan arribar al senyor president de la República Francesa, que les tasta a l’hora de dinar amb tots els honors, juntament amb la seva senyora esposa.
Fa cosa d’un segle, tota una colla d’artistes van sojornar en aquesta vila del Vallespir. Primer fou Manolo Hugué, del qual Josep Pla n’explicà la seva vida bohèmia, i després vingueren Pablo Picasso, Georges Braque, Max Jacob, Marc Chagall i Raoul Dufy. Fins i tot Antoni Tàpies hi anà a pintar als anys vuitanta. Tos ells es deixaren influenciar pels colors i les formes d’aquest poble. Batejada com a “Meca del Cubisme” per André Salmon, Ceret esdevingué un centre internacional de col·laboració plàstica que marcà el poble amb una empremta inesborrable.
Ara, al Museu d’Art Modern de Ceret, s’hi pot veure una exposició on es recull una col·lecció de treballs de tots aquests artistes i on s’hi reflexa el paisatge ceretà. Veure l’exposició mereix el viatge, és més, part de l’exposició és el viatge en si mateix. Tant si vénen de Prats com del Voló, podran contemplar d’anada i de tornada els colors i les textures de la terra i dels arbres, el color refinat de les teules de les cases i el majestuós perfil del Canigó que espera com cada any el retorn del temps de les cireres.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…