Ves al contingut principal

Ceret, un segle de paisatges

Ceret és un poble de l’altre costat, capital del Vallespir, però quan es posa un barret sobre la “e” esdevé Céret, capital d’una sotsprefectura al Departament dels Pirineus Orientals. Diuen que el diable hi construí un pont sobre el Tec, un riu que neix a Prats de Molló i que desemboca a prop de la platja d’Argelers. Els ceretans carreguen amb el sobrenom de “Sacs-i-corda” i estan vigilats permanentment per una paret enrunada dalt d’un turó que amb molt bon humor denominen “el Castellàs”.
Per Sant Ferriol fan sonar el tamborí i ballen si Déu vol; celebren curses de braus animades per cobles que toquen Els Segadors i prenen pastís en els bars del Bulevard Marechal Joffre, que ells anomenen “La Passejada”. També és la capital de la cirera i quan arriba el seu temps omplen un cistell amb les cireres més primerenques, madurades a redós del Canigó, i el fan arribar al senyor president de la República Francesa, que les tasta a l’hora de dinar amb tots els honors, juntament amb la seva senyora esposa.
Fa cosa d’un segle, tota una colla d’artistes van sojornar en aquesta vila del Vallespir. Primer fou Manolo Hugué, del qual Josep Pla n’explicà la seva vida bohèmia, i després vingueren Pablo Picasso, Georges Braque, Max Jacob, Marc Chagall i Raoul Dufy. Fins i tot Antoni Tàpies hi anà a pintar als anys vuitanta. Tos ells es deixaren influenciar pels colors i les formes d’aquest poble. Batejada com a “Meca del Cubisme” per André Salmon, Ceret esdevingué un centre internacional de col·laboració plàstica que marcà el poble amb una empremta inesborrable.
Ara, al Museu d’Art Modern de Ceret, s’hi pot veure una exposició on es recull una col·lecció de treballs de tots aquests artistes i on s’hi reflexa el paisatge ceretà. Veure l’exposició mereix el viatge, és més, part de l’exposició és el viatge en si mateix. Tant si vénen de Prats com del Voló, podran contemplar d’anada i de tornada els colors i les textures de la terra i dels arbres, el color refinat de les teules de les cases i el majestuós perfil del Canigó que espera com cada any el retorn del temps de les cireres.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…