Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2009

Quan la nit

Atrapat entre la quietud més profunda de la nit, quan la foscor atrau els silencis més impensables, sento l’alè obscur de la por i la presència insondable de la soledat. Quan el mar ja no és el mar sinó només un pou que brama, quan el camí ja no és el camí, amagat entre flors exhaustes. Quan el vent és només una cançó pètria i els pensaments es passegen d’un costat a l’altre de la buidor. Quan els teus ulls dormen darrere d’un tel de retrets i els meus dits busquen, entre els replecs dels llençols, les engrunes del desig. Quan tot calla, jo sento el nostre silenci amagat entre els mecanismes absurds que mouen feixugament el pas de les hores.

L'esperit de Vilopriu

Vilopriu és un poble del Baix Empordà petit i recollit, habitat per pagesos de secà i per forasters amb espardenyes. Durant el dia les pedres de les cases acumulen l’escalfor del sol, les sargantanes treuen la cua per les escletxes i, cap al tard, ocells foscos descansen entre les branques de les figueres. A Vilopriu tots els camins condueixen cap a Empúries i el vent, quan bufa, bufa en forma de tramuntana. Entre els murs del pati d’una casa gran, entre buguenvíl·lees i arbres fruiters es troben cada estiu un grup de gent d’esquerres que es reclamen hereus del projecte que un dia inicià el socialisme català. En Lluís Maria de Puig, l’amfitrió de la trobada, els saluda a tots i dóna la paraula als que han de parlar. Mentrestant els periodistes, sota un gran magraner, s’asseuen sobre la gespa i esperen per escriure les seves cròniques. El president Montilla parla el primer, en mànigues de camisa i dibuixant un somriure distès. Amb veu pausada va solidificant un discurs que comença un mic…

El tancament de les vacances

Semblava que no podia ser i ja ha arribat la darrera setmana d’agost. Els cartells de “Tancat per vacances” cauen pel seu propi pes i la xafogor dels migdies espetega com la traca final d’uns focs artificials de Festa Major. Els calendaris comencen a badallar, els automòbils deambulen frenèticament buscant els seus conductors i els ocells migratoris ja miren de reüll els aparadors de les agències de viatges. Agost s’acaba i setembre sorgeix a poc a poc, com un núvol darrere de la muntanya. Els periodistes surten de nou al carrer buscant la notícia, però les notícies encara s’amaguen com els bolets de tardor darrere de les bardisses. Només l’esport, amb colors i olors de samarreta suada, omplen de nou les pàgines dels diaris. Els primers partits de la temporada, els darrers fitxatges dels equips i uns mundials d’atletisme són l’excusa per acabar els telenotícies, per amanir alguna tertúlia de guàrdia i per encetar la conversa en el bar, amb una cervesa a la mà i al caire de l’aire cond…

[Dilluns d'estiu]

Demà serà un altre dia, però mentrestant avui és dilluns. Dilluns de xafogors i d’asfalts roents, un dilluns d’agost que acabarà com els altres dies d’aquest mes, amb una marca a la paret on dirà: “Fins aquí va arribar la llum d’aquest estiu”.

Ceret, un segle de paisatges

Ceret és un poble de l’altre costat, capital del Vallespir, però quan es posa un barret sobre la “e” esdevé Céret, capital d’una sotsprefectura al Departament dels Pirineus Orientals. Diuen que el diable hi construí un pont sobre el Tec, un riu que neix a Prats de Molló i que desemboca a prop de la platja d’Argelers. Els ceretans carreguen amb el sobrenom de “Sacs-i-corda” i estan vigilats permanentment per una paret enrunada dalt d’un turó que amb molt bon humor denominen “el Castellàs”. Per Sant Ferriol fan sonar el tamborí i ballen si Déu vol; celebren curses de braus animades per cobles que toquen Els Segadors i prenen pastís en els bars del Bulevard Marechal Joffre, que ells anomenen “La Passejada”. També és la capital de la cirera i quan arriba el seu temps omplen un cistell amb les cireres més primerenques, madurades a redós del Canigó, i el fan arribar al senyor president de la República Francesa, que les tasta a l’hora de dinar amb tots els honors, juntament amb la seva senyor…

Els fantasmes de Cap Roig

Són feliços i riuen, quan el fotògraf del diari els retrata. Traslladen la seva morenor de club de golf amb automòbils cars o amb cotxe oficial. Ells van sense corbata i elles amb un vestit clar que passegen pels jardins de Cap Roig com si fossin antigues novies d’en Julio Iglesias. Ells o tenen un càrrec o l’han tingut i es mengen els entrepans del Celler de Can Roca amb cara de desganats. La felicitat és una matèria costosa i a tots plegats els ha costat molt fer-se convidar per la mà benèfica de la Caixa Provincial d’Estalvis. En Julio Iglesias és com de la seva família perquè el veuen cada setmana a les pàgines de l’Hola i se saben la seva vida de memòria. Però en el fons tant li fa, si cal s’empassen les cançons d’en Leonard Cohen, perquè del que es tracta és de lluir somriure i de donar imatge, que d’això en tenen tanta com es vulgui. Un senyor amb barbeta blanca –per exemple– aconsegueix sortir sempre com a mínim en un parell de fotografies i la senyora dels líftings, amb gran p…

[Dilluns]

Avui és dilluns, el temps corre sense esma,
no s’aturen els rellotges ni les màquines.
L’aigua del riu passa gairebé de puntetes
sobre els rierencs exhausts de la història
i l’home dels ulls de vidre espera impàvid
que sis dies d’oblit omplin novament
la resclosa eixuta dels seus anhels.

El paisatge i la història

Els historiadors quan plantegen les seves tesis per escrit ho solen fer en prosa, però malgrat tot la història rima. El pas del temps, barrejat amb els fets dels humans, es construeix en espiral; la història és com una mena de molla que puja i quan mires cap al passat sempre veus corbes semblants, dibuixades amb el mateix instint de perfecció que la geologia exhibeix quan inventa cristalls, o amb la mateixa elegància de la meteorologia quan decideix fer caure sobre el nostre cap volves de neu dissenyades en forma de fractals. La història projectada en el temps és una espiral, però quan l’estenem en l’espai esdevé paisatge. Hi ha indrets on els arbres ens expliquen fets i gestes, hi ha camps llaurats que ens indiquen els anhels dels homes, hi ha núvols que assenyalen les tombes dels herois i les fosses comunes dels vençuts. Els esquellots dels ramats que baixen per la muntanya –per exemple– ens porten pels camins de la retirada al Coll d’Ares i la boira ens envolta per dir-nos que allà …

[Hobbes]

Thomas Hobbes va considerar durant un temps la possibilitat que en la seva tomba figurés la inscripció: «Aquesta és la veritable pedra dels savis», però es conformà amb «Finalment he trobat un forat pel qual escapar d’aquest món».

Amb el temps

Fins i tot pels que ens pensàvem que seriem joves eternament, arriba el dia en què ens fem vells. Obrim la finestra un matí qualsevol i tot s’ha marcit, el cel és gris i els diaris només porten obvietats. Un gat negre ens mira amb ulls esquerps i després s’amaga darrere d’una tanca. Tot allò que abans era llum i línia esdevé de sobte un paisatge pastós, d’un gris metàl·lic, que es dilueix de la mateixa manera en què s’han fos ja fa temps els nostres somnis. Amb el temps tot es perd sense remei perquè, sense adonar-nos, hem construït un món a la mesura dels joves. Tot s’ha de fer en el breu lapse de vint anys en què un encara és capaç de somriure al ritme d’una cançó d’anunci de cervesa. Després ja tot s’ha acabat, ets vell durant cinquanta anys i, si t’has de presentar a un càsting, ja només serveixes per a interpretar a l’acordionista cec que toca cançons de Leo Ferré en la part trista d’un anunci de l’Once. Diuen que la memòria és la consciència d’haver viscut. A l’augmentar l’esperan…

La colònia d’estiuejants

Les vacances són cosa d’estiu i de sol, temps d’estar a la fresca, de banyar-se i de fer llargues migdiades. Però per poder-se organitzar unes vacances s’ha de ser de ciutat o, com a mínim, tenir o disposar d’aquesta qualitat de vida que permet fer-les. La gent de pagès estan lligats als cicles de la terra i si volen gaudir d’aquest privilegi s’ho han de planificar amb dècades d’antelació, perquè fer vacances no és simplement deixar de treballar, s’ha de canviar d’aires i de vida. Hi ha gent que per fer vacances agafa les maletes i es trasllada a destinacions llunyanes i exòtiques: volen veure món, però la majoria, ja sigui per comoditat, per falta de recursos o per manca d’imaginació, es queden al país. Són els que passen les vacances al poble, en un poble de mar o de muntanya, curiosament, en aquest cas, les mitges tintes no s’accepten. I bàsicament d’aquesta mena d’indrets d’estiueig n’hi ha també de dues menes: uns, en els quals els estiuejants són minoria i els altres, en els que…

Crònica d’un concert amb pluja

Un cel amb taques fosques com de tinta dibuixava la silueta del poble: els arbres tremolant en el turó del castell, la senyera onejant sobre el campanar del rellotge i el pont amb aquell arc enorme. Els focus il·luminaven la gent i als músics que anaven prenent seient sobre un empostissat vermell, i també a la vora del riu. De sobte, sota l’ull del pont, van sorgir les imatges en blanc i negre d’un tren de vapor que iniciava un viatge, l’arc gòtic s’havia convertit en túnel ferroviari. L’orquestra començava a tocar els acords del Merlin d’Isaac Albéniz; a mesura que el cel s’anava enfosquint les imatges passaven del blanc i negre al color i la música es fonia amb el caient de l’aigua del riu. En aquell moment una primera gota ja havia caigut sobre la meva mà i una segona no tardaria a mullar-me l’orella. Eren gotes diminutes de tinta que queien d’aquell cel camprodoní d’estiu, amarat d’aigua i de ganes d’explicar ell mateix una història centenària. A la tercera gota els músics deixen d…

Agost

Abans de l’alba,
records de llargues nits,
serenor glauca.

Guarda’t de l’ombra
darrere el mur que guarda,
els secrets d’ambre.

Oblid, record,
barrejats fan memòria.
Feliç enyor.

Suaument ens porta
el que setembre ens roba
i no recorda.

Tornaràs ros,
després de dotze mesos.
Seràs agost.

Epitafio a Isaac Albéniz (Federico García Lorca)

Esta piedra que vemos levantada
sobre hierbas de muerte y barro oscuro
guarda lira de sombra, sol maduro,
urna de canto sola y derramada.
Desde la sal de Cádiz a Granada
que erige en agua un perpetuo muro
en caballo andaluz de acento duro
tu sombra gime por la luz dorada.

¡Oh dulce muerto de pequeña mano
¡Oh música y bondad entretejida
¡Oh pupila de azor, corazón sano.

Duerme cielo sin fin nieve tendida
Sueña invierno de lumbre, gris verano
¡Duerme en olvido de tu vieja vida!

14 de Diciembre de 1935

La Girocleta

Girona va ser concebuda per ser caminada, és una ciutat abastable, es pot anar a peu d’un costat a l’altre sense haver-hi d’invertir un esforç sobrehumà. Només quan es va d’un extrem a l’altre, o en casos d’incapacitat física, es pot considerar la possibilitat d’utilitzar algun vehicle. Tot i així la ciutat està col·lapsada contínuament per automòbils de quatre places, generalment utilitzats per una sola persona, que omplen els carrers de soroll i de fum. Qualsevol esforç per part de les institucions que regeixen el destí de la ciutat per regular l’ús de vehicles, com a mínim en el centre de la ciutat, ha de ser benvingut per la ciutadania. Substituir vehicles privats per transport públic ens ha de semblar bé, substituir vehicles amb motor d’explosió per altres de més ecològics també. Intentar mitigar el caos quotidià de la ciutat per poder obtenir una millor qualitat de vida ens ha de semblar lògic i racional. Ja fa temps que a Barcelona va sorgir aquest servei de lloguer de bicicletes…