Ves al contingut principal

Volem estalvis gironins!

El nostre país, em sembla a mi, és alguna cosa més que la botifarra amb mongetes, que les ballades de sardanes després de missa, que les rambles de les floristes i que un grapat de senyeres onejant entre les balconades l’onze de setembre. El nostre país és més que la Moreneta, el Barça, l’ou com balla o les excursions amb xiruca al Pedraforca. Catalunya és una cultura antiquíssima que arrela en un punt de la història en què un compte franc va contestar a l’emperador que li exigia que pagués els seus impostos: Miri majestat, això avui no toca...
Des d’aleshores que els catalans, i els gironins encara més, hem anat a la nostra i hem fonamentat el gruix de les nostres essències en la llengua, en la butxaca i en l’amor pel terròs. Al contrari que altres cultures clàssiques, nosaltres no som una cultura de llibre. Vull dir que, per exemple, els jueus tenen la Bíblia, els italians la Divina comèdia, els castellans el Quixot... Nosaltres no, no tenim llibre però, això sí, tenim llibreta, la llibreta de la caixa.
La llibreta de la caixa és més important per un gironí que el llibre de família, que el passaport o que, fins i tot, el llibre que et regalen el dia de sant Jordi. A la llibreta de la caixa s’hi escriu la història de la nostra existència, és l’alfa i l’omega de les nostres vides i del color dels números que hi surten en depèn la felicitat o la desgràcia i l’amor o el desamor. Tots tenim una llibreta d’alguna caixa, perquè les caixes són d’aquí i ens agrada pensar que els nostres diners els tenim a prop.
Quan es tracta de tenir deutes els podem tenir en un banc xinés, però els estalvis s’han de tenir en una caixa. Probablement per raons com aquesta la societat gironina s’ha posat tan nerviosa quan ens han dit que Caixa Girona podria fusionar-se amb altres caixes de més enllà de la Tordera. Primer ens van obligar a parlar la llengua de TV3, després ens han fet ser a tots del Barça i ara ens volen treure la nostra caixa? Al final què ens quedarà? Hauríem de convocar una manifestació i sortir tots al carrer amb la nostra llibreta a la mà, cridant ben alt: Volem estalvis gironins!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…