Ves al contingut principal

Sant Jaume Matamoros

El 25 de juliol és, per excel·lència, un dels dies més calorosos de l’estiu. La canícula ja ha arribat al seu apogeu, el sol brilla amb totes les seves forces i els fabricants de gelats comencen a fer el seu agost. La gent camina pel carrer com de puntetes, amb por de quedar enganxats a l’asfalt. En l’horitzó el paisatge es desdibuixa completament i un ja no sap on comença el cel i on acaba la terra, on comencen els núvols i on s’acaben les calitges.
Però també és el dia de Sant Jaume, un dels dotze apòstols de Jesús, fill de Zebedeu i Salomé, i germà de Joan. Segons la llegenda predicà a la península Ibèrica, se li aparegué la verge sobre un pilar a Saragossa i embarcà novament cap a Jerusalem, on fou detingut i degollat per ordre d’Herodes. 800 anys després, en plena feina de reconquesta, fou descoberta una tomba a Galícia amb un cadàver que tenia el cap sota el braç i des d’aleshores se’l venera allà i els creients hi acudeixen encara en peregrinació.
En aquesta nostra terra, que també forjà la seva identitat en la lluita contra els musulmans, un sant que en el seu moment es guanyà el sobrenom de “matamoros” evidentment hauria de ser venerat i respectat. Molts indrets de Catalunya inclouen encara en la seva toponímia el nom d’aquest sant i molts altres, a més, el tenen per sant patró i el dia 25 de juliol celebren la seva festa major d’estiu amb espetecs pirotècnics, processó de gegants i balls d’envelat.
Sant Jaume és el patró de Salt i per aquesta raó avui aquí és dia de festa. No sé si els saltencs que professen la religió musulmana estan al corrent de la fama d’aquest sant, probablement molts d’ells ja en tenen prou amb anar sobrevisquen dia a dia, espero que la rauxa de la festa se’ls hi encomani a ells també i que oblidin, com oblidem molts de nosaltres, la incúria dels que mantenen tradicions sense sentit.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…