Ves al contingut principal

Operació Bikini

Tothom pot comprovar que a l’estiu els diaris s’aprimen. Aquesta reducció de pàgines és deguda probablement a les vacances obligatòries dels periodistes, a la caiguda en picat del doll d’imaginació dels cronistes i a la fugida dels anunciants tot esperant temps millors. En aquesta època de crisi tot s’aprima, tothom s’estreny el cinturó, ens podem tornar a posar aquella roba que ja s’havia quedat petita i podem lluir de nou la silueta dels anys joves. De la necessitat en fem virtut.
Igual que els rius d’aquest país de secà, els diaris mantenen el seu cabal informatiu gràcies a alguna tronada d’estiu, que finalment sempre acaba amb quatre gotes comptades i algun arbre corcat esberlat per la ventada. Per altra banda l’estiu és una mena de desert que tots hem de travessar com podem. Ens ajuden a vegades petites alegries o grans il·lusions, que brillen sobre la sorra com un miratge o que passen enfundades amb el maillot groc del líder del Tour.
També hi ha notícies de fons, que vénen de lluny, que va més lluny encara i que les nostres orelles han anestesiat amb el cloroform de la quotidianitat. El finançament que no acaba mai d’arribar, la corrupció que es passeja com una serp que vol mudar de pell, la grip que va infectant de mica en mica per tot arreu i la crisi que ens enfonsa cada dia un pam més en el fangar. Tot això ja no interessa a ningú, a l’estiu tota cuca viu i a la tardor ja vindrà el temps de les males notícies.
Quan arribi aquesta tardor probablement descobrirem que l’Operació Bikini d’aquest any ha arribar per a quedar-se, que les males notícies econòmiques es faran cròniques durant una llarga temporada, que els diaris no s’engreixaran i que els mixelins seran un luxe d’altres temps. Però no es preocupin, la gent que pensa s’ha posat a treballar i aviat trobaran solucions, solucions si més no per allargar l’anestèsia. D’entrada el Madrid ja ha comprat un jugador de botes d’or...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…