Ves al contingut principal

Michael Jackson

Tenia la meva edat, però no era vell ni era jove, no era blanc ni era negre i vivia en la soledat en què viuen els que viuen rodejats d’estranys. Dansava sobre els excedents d’una època d’opulència, que brillava amb la llum equívoca dels tubs de neó i del reflex de la lluna mil vegades repetit en milions de bocins de vidre, sembrats sobre els escenaris del show bussiness. S’aïllava del món amb gases i guants però li agradava compartir el llit amb nens.
Era el producte d’un món absurd en què el talent es paga amb la vida o, el que és pitjor per alguns, amb l’ànima. L’anhel de Michael Jackson probablement va ser intentar rebobinar la vida, ballant cap enrere i intentant recrear a casa seva el somni de Peter Pan. Però la vida no perdona i el temps tampoc. Peter Pan només serà jove eternament si no s’escapa de les tapes del seu llibre i el temps només s’atura curtcircuitant-lo amb pastilles i amb somnis sense sortida.
La història de Michael Jackson és la d’una vida trencada per l’excés. L’excés de qui es creu la seva pròpia història i d’una societat que li riu les gràcies. Va amassar una gran fortuna que després va anar perdent de mica en mica. Com tots els reis, ell encara regnarà després de mort i els que l’envoltaven continuaran guanyant diners esventant el seu nom, la seva imatge i les seves cançons, perquè Michael Jackson, probablement com ell volia, ara ja és alguna cosa més que un vulgar mortal.
Charles Trenet, en aquest costat de l’oceà, deia que molt de temps després que els poetes hagin desaparegut, les seves cançons encara corren pels carrers, que la gent finalment oblida els seus autors, deixa de saber perquè bategaven els seus cors i que finalment acaba per barrejar-ho tot en un “la, la, la” sense fi. Però Michael Jackson ara ha esdevingut un mite i els mites tenen vida pròpia i són impredictibles. Michael Jackson va morir sol però viurà per sempre, aquesta és la nostra condemna i la seva també.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…