Ves al contingut principal

Michael Jackson

Tenia la meva edat, però no era vell ni era jove, no era blanc ni era negre i vivia en la soledat en què viuen els que viuen rodejats d’estranys. Dansava sobre els excedents d’una època d’opulència, que brillava amb la llum equívoca dels tubs de neó i del reflex de la lluna mil vegades repetit en milions de bocins de vidre, sembrats sobre els escenaris del show bussiness. S’aïllava del món amb gases i guants però li agradava compartir el llit amb nens.
Era el producte d’un món absurd en què el talent es paga amb la vida o, el que és pitjor per alguns, amb l’ànima. L’anhel de Michael Jackson probablement va ser intentar rebobinar la vida, ballant cap enrere i intentant recrear a casa seva el somni de Peter Pan. Però la vida no perdona i el temps tampoc. Peter Pan només serà jove eternament si no s’escapa de les tapes del seu llibre i el temps només s’atura curtcircuitant-lo amb pastilles i amb somnis sense sortida.
La història de Michael Jackson és la d’una vida trencada per l’excés. L’excés de qui es creu la seva pròpia història i d’una societat que li riu les gràcies. Va amassar una gran fortuna que després va anar perdent de mica en mica. Com tots els reis, ell encara regnarà després de mort i els que l’envoltaven continuaran guanyant diners esventant el seu nom, la seva imatge i les seves cançons, perquè Michael Jackson, probablement com ell volia, ara ja és alguna cosa més que un vulgar mortal.
Charles Trenet, en aquest costat de l’oceà, deia que molt de temps després que els poetes hagin desaparegut, les seves cançons encara corren pels carrers, que la gent finalment oblida els seus autors, deixa de saber perquè bategaven els seus cors i que finalment acaba per barrejar-ho tot en un “la, la, la” sense fi. Però Michael Jackson ara ha esdevingut un mite i els mites tenen vida pròpia i són impredictibles. Michael Jackson va morir sol però viurà per sempre, aquesta és la nostra condemna i la seva també.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…