Ves al contingut principal

L’home a la lluna

Quan era petit l’espai, més enllà d’antics conceptes romàntics, va esdevenir un nou repte per a la humanitat. El president Kennedy havia promès la lluna en una època en què prometre aquestes coses encara era possible. Els coets s’alçaven altius i desafiants sobre l’horitzó de cap Cañaveral i s’enlairaven entre núvols blancs de vapor i de gas. Els satèl·lits artificials començaven a orbitar la terra i ens intercanviàvem cromos d’astronautes com si fossin jugadors de futbol.
Recordo que va ser un dia de juliol calorós com els altres, ara farà just quaranta anys, en què el primer home va trepitjar la lluna. Hi ha gent que ho va poder veure per la tele, a mi, en canvi, la notícia m’arribà a través de la premsa. Només en recordo el titular, entre altres coses perquè quan estàvem de vacances no compràvem el diari i només m’ha quedat la imatge dels rotatius del dia tots amb la mateixa notícia, posats un al costat de l’altre en un quiosc de la rambla de Sant Feliu de Guíxols.
L’home havia arribat per fi a la lluna i ja mai més res seria igual: el president Kennedy tenia raó i la Marilyn no havia mort en va. Al Vietnam milers de soldats miraven cap al cel i somiaven, els estudiants del maig del 68 ja començaven a parar el sol en la sorra d’altres platges i a Espanya el dictador havia dictat testament i l’hereu resultava que era un príncep ros amb cara de poques llums. El futur havia començat i semblava inparable, però aviat vam comprendre que el nostre destí no l’havia de segellar un coet.
Va resultar que el futur estava amagat a dins d’unes màquines anomenades ordinadors, i fou a través d’aquestes i de les seves xarxes que quatre dècades després la humanitat pot viatjar sense limitacions i, sobretot, sense haver de sortir de casa. La NASA ara ens ofereix tots els seus secrets i fins i tot podem contemplar, des de la muntanya més remota, els ous d’un niu d’ocells en directe. Però ignorem el que passa al costat de casa i, quan mirem el reflex de la lluna a l’aigua, encara ens vénen ganes d’agafar-la amb un cove.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…