Ves al contingut principal

L’estiu del Watergate

Aquell juliol de 1974 fou, com molts altres estius de la nostra vida, temps d’anticiclons i de calorades. A Sant Feliu de Guíxols el vent del mar amb prou feines gosava esqueixar l’aire que el sol escalfava sense descans, sobre les roques i els teulats de les cases. Els guixolencs es miraven el món des de l’ampit d’una finestra o asseguts en una cadira de balca, mentre els estiuejants atrafegats i amarats de suor, baixaven i pujaven de la platja per poder acomplir el seu somni d’un estiu vora el mar.
La història, que no era aliena al temps canicular que ens rodejava, caminava fatigosament per viaranys polsosos. El franquisme, exhaust i envellit, s’esgotava entre xacres de tota mena i els núvols foscos d’una crisi econòmica començaven a apuntar darrere dels Pirineus. Però el país malgrat tot anava fent, i els cantants d’una nova cançó desgranaven melodies i missatges que la gent entenia entre línies: “tu ja m’entens, tu ja m’entens...”.
La ràdio i els diaris –i molt a contrapèl la televisió d’aquell temps– ens il·lustraven amb històries llunyanes i pintoresques i, fins allà on podien, ens deien que la democràcia era possible en indrets tan inhòspits com Grècia o Portugal. Però el que més ens commogué durant aquells dies de juliol i d’agost fou la davallada i finalment la dimissió del president dels Estats Units, perquè ens va fer entendre que la democràcia no només era una fita a assolir sinó que també s’havia de practicar cada dia.
Des del 17 de juny de 1972, en què cinc homes van entrar furtivament en la seu del Partit Demòcrata a l’hotel Watergate, fins dos anys després, en què l’home més poderós del món va haver d’abandonar la Casa Blanca amb llàgrimes als ulls, el món havia canviat substancialment i el nostre país s’encaminava també cap a una nova era on havíem de ser una mica més rics i més lliures. De ser més feliços ja se’n preocupà la televisió, que, des del seu catau en blanc i negre, ja començava a afilar les seves urpes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…