Ves al contingut principal

Les Variacions Goldberg

Es fa difícil pensar en un món sense música. Els humans des de l’inici dels temps hem estat sensibles a aquestes vibracions melòdiques, primer probablement només per omplir els intersticis de silenci i de soledat, però després també pel simple plaer de fer ballar les nostres neurones amb un moviment coreografiat i planificat. La música és part de la nostra vida, tant si es vol com si no, perquè penetra en nosaltres i no només per les orelles sinó fins i tot per la pell.
Dijous passat, en el marc del Festival de músiques religioses i del món que organitza anualment l’Ajuntament de Girona, se’ns va oferir la possibilitat d’impregnar-nos amb una de les obres cabdals de Johann Sebastian Bach i de la cultura musical europea. Sota la volta de pedra picada de la capella de Sant Nicolau, Diego Ares va interpretar al clavicèmbal les Variacions Goldberg, concebudes l’any 1741 pel cantor de Leipzig, 32 peces magistrals que comencen i acaben amb la mateixa ària.
Diuen que després d’un concert sempre acabes sent millor persona. És una afirmació temerària perquè depèn molt de les circumstàncies, però en casos com aquest es pot dir que és cert. El centenar llarg de persones que ens trobàvem aquell vespre a Sant Nicolau segur que en vam sortir amb aquesta certesa, perquè durant l’hora llarga que va durar la interpretació de la peça tots vam acabar impregnats definitivament amb la música de Bach i això no pot ser dolent de cap de les maneres.
Però, a més, l’avantatge immens que significa escoltar les Variacions Goldberg a Sant Nicolau és que quan en surts, vagis on vagis, et trobes de cara amb el barri vell de Girona, amb els carrers empedrats on encara hi sembla ressonar una música que finalment es confon amb el raucar somort de les granotes del Galligants i del Ter i amb el pas apressat de la gent que, sabedors del seu pòsit acumulat de saviesa, caminen amb un somriure a la boca i una espurna d’esperança als ulls.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…