Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2009

L’estiu del Watergate

Aquell juliol de 1974 fou, com molts altres estius de la nostra vida, temps d’anticiclons i de calorades. A Sant Feliu de Guíxols el vent del mar amb prou feines gosava esqueixar l’aire que el sol escalfava sense descans, sobre les roques i els teulats de les cases. Els guixolencs es miraven el món des de l’ampit d’una finestra o asseguts en una cadira de balca, mentre els estiuejants atrafegats i amarats de suor, baixaven i pujaven de la platja per poder acomplir el seu somni d’un estiu vora el mar. La història, que no era aliena al temps canicular que ens rodejava, caminava fatigosament per viaranys polsosos. El franquisme, exhaust i envellit, s’esgotava entre xacres de tota mena i els núvols foscos d’una crisi econòmica començaven a apuntar darrere dels Pirineus. Però el país malgrat tot anava fent, i els cantants d’una nova cançó desgranaven melodies i missatges que la gent entenia entre línies: “tu ja m’entens, tu ja m’entens...”. La ràdio i els diaris –i molt a contrapèl la televi…

[estranys senyors]

“No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
–ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...”


(M. A. Anglada – Senyal de perill)

[dilluns]

Entre les runes d’un dilluns qualsevol
construirem de nou l’esperança
i en el fons dels teus ulls enfangats
brillarà la flama de la memòria
que ens guia cap allà on necessitem anar.

Sant Jaume Matamoros

El 25 de juliol és, per excel·lència, un dels dies més calorosos de l’estiu. La canícula ja ha arribat al seu apogeu, el sol brilla amb totes les seves forces i els fabricants de gelats comencen a fer el seu agost. La gent camina pel carrer com de puntetes, amb por de quedar enganxats a l’asfalt. En l’horitzó el paisatge es desdibuixa completament i un ja no sap on comença el cel i on acaba la terra, on comencen els núvols i on s’acaben les calitges. Però també és el dia de Sant Jaume, un dels dotze apòstols de Jesús, fill de Zebedeu i Salomé, i germà de Joan. Segons la llegenda predicà a la península Ibèrica, se li aparegué la verge sobre un pilar a Saragossa i embarcà novament cap a Jerusalem, on fou detingut i degollat per ordre d’Herodes. 800 anys després, en plena feina de reconquesta, fou descoberta una tomba a Galícia amb un cadàver que tenia el cap sota el braç i des d’aleshores se’l venera allà i els creients hi acudeixen encara en peregrinació. En aquesta nostra terra, que tam…

El finançament

Fa molt de temps els habitants d’aquest planeta creien que la terra era plana. Vivien instal·lats en aquesta certesa i eren feliços, perquè en aquell món d’aleshores tot tenia un inici i un final, un premi i un càstig i, a més, qualsevol fet inexplicable podia ser explicat a través dels desitjos i la voluntat d’un déu omnipotent. La gent no opinava perquè les opinions no comptaven, els reis feien les seves lleis i els altres obeïen. La realitat era plana i punt. Però un dia algú va descobrir que la terra era rodona, rodona com una taronja, rodona com una síndria, rodona com una esfera solitària flotant en el no-res. De cop i volta van desparèixer les fites i les referències, res tenia ja un inici ni un final, res no era gran ni petit, proper o llunyà i aquell déu omnipotent va ser vençut per la fúria del relativisme. De cop i volta tot era relatiu, només l’home, i únicament per segons qui, seguia sent la mesura de totes les coses. En aquests darrers dies hem vist com una corrua d’antics…

[la memòria]

“L’objectiu de la memòria no és recordar, sinó saber amb exactitud quin és el nostre estat actual. El passat només li interessa “al cervell” si serveix per al futur. La memòria serveix poc per recordar, i molt per predir.”
(Xaro Sánchez - Doctora en psiquiatria, Hospital de Mataró)

[Algun dia seré dilluns]

Algun dia seré dilluns:
despertaré núvols i oratges.
L’éndemà –segur– seré dimarts
i plouré sobre el teu cos tot el dia.
Em vestiré com si fos un dimecres,
per colpir-te amb gotes de desig.
M’ompliré els ulls de dijous
i et veuré per sempre.
Em llevaré com un divendres
per riure amb tu entre les basses.
Construiré els fonaments d’una casa,
i desclouré el cancell del teu dissabte.
Finalment em mudaré com un diumenge,
i tu tornaràs a dir que m’estimes,
però ja seré dilluns novament
i em desfaré com un llegany
sobre la vella muntanya.

Volem estalvis gironins!

El nostre país, em sembla a mi, és alguna cosa més que la botifarra amb mongetes, que les ballades de sardanes després de missa, que les rambles de les floristes i que un grapat de senyeres onejant entre les balconades l’onze de setembre. El nostre país és més que la Moreneta, el Barça, l’ou com balla o les excursions amb xiruca al Pedraforca. Catalunya és una cultura antiquíssima que arrela en un punt de la història en què un compte franc va contestar a l’emperador que li exigia que pagués els seus impostos: Miri majestat, això avui no toca... Des d’aleshores que els catalans, i els gironins encara més, hem anat a la nostra i hem fonamentat el gruix de les nostres essències en la llengua, en la butxaca i en l’amor pel terròs. Al contrari que altres cultures clàssiques, nosaltres no som una cultura de llibre. Vull dir que, per exemple, els jueus tenen la Bíblia, els italians la Divina comèdia, els castellans el Quixot... Nosaltres no, no tenim llibre però, això sí, tenim llibreta, la l…

L’home a la lluna

Quan era petit l’espai, més enllà d’antics conceptes romàntics, va esdevenir un nou repte per a la humanitat. El president Kennedy havia promès la lluna en una època en què prometre aquestes coses encara era possible. Els coets s’alçaven altius i desafiants sobre l’horitzó de cap Cañaveral i s’enlairaven entre núvols blancs de vapor i de gas. Els satèl·lits artificials començaven a orbitar la terra i ens intercanviàvem cromos d’astronautes com si fossin jugadors de futbol. Recordo que va ser un dia de juliol calorós com els altres, ara farà just quaranta anys, en què el primer home va trepitjar la lluna. Hi ha gent que ho va poder veure per la tele, a mi, en canvi, la notícia m’arribà a través de la premsa. Només en recordo el titular, entre altres coses perquè quan estàvem de vacances no compràvem el diari i només m’ha quedat la imatge dels rotatius del dia tots amb la mateixa notícia, posats un al costat de l’altre en un quiosc de la rambla de Sant Feliu de Guíxols. L’home havia arrib…

Lectures de l'estiu

Quan arriba l’estiu les ciutats s’omplen de llum, la llum produeix colors, modela els volums i ens il·lumina per igual amb la saviesa còsmica de l’univers. Quan arriba l’estiu els ciutadans mudem de pell, de costums i d’opinió. Contràriament a altres estacions de l’any, durant aquests dies ens plantegem que el futur existeix i que començarà just quan l’estiu acabi d’esgotar la seva data de caducitat, quan les criatures tornin a l’escola i els fascicles tornin als quioscs. Quan arriba l’estiu deixem de fer unes coses i en fem d’altres, però a vegades sembla com si la realitat és confabulés per a fer-nos trobar precisament allò que buscàvem quan ja havíem deixat de buscar-ho. La realitat sempre és tramposa i ens amaga el bosc de realitats que s’amaga al seu darrere. La realitat massa sovint esdevé un sentiment confortable que fa niu en el nostre cervell i que ens aboca sense remei a una mena de discurs demagògic on ens hi sentim molt còmodes. Però quan arriba l’estiu la realitat obre tote…

[Pierre Kemp]

Algunes nits segueixo una llum groga
fins que trobo una porta blava en la que s’hi llegeix: Somni.
Ja no la puc obrir per la meva mà
ni em ve a buscar la dona
que em vol fer entrar a comprar somnis.
I tanmateix sempre he pagat els meus somnis.
No li dec res a la nit.


Pierre Kemp

(Traducció: Mikte Bruch)

Operació Bikini

Tothom pot comprovar que a l’estiu els diaris s’aprimen. Aquesta reducció de pàgines és deguda probablement a les vacances obligatòries dels periodistes, a la caiguda en picat del doll d’imaginació dels cronistes i a la fugida dels anunciants tot esperant temps millors. En aquesta època de crisi tot s’aprima, tothom s’estreny el cinturó, ens podem tornar a posar aquella roba que ja s’havia quedat petita i podem lluir de nou la silueta dels anys joves. De la necessitat en fem virtut. Igual que els rius d’aquest país de secà, els diaris mantenen el seu cabal informatiu gràcies a alguna tronada d’estiu, que finalment sempre acaba amb quatre gotes comptades i algun arbre corcat esberlat per la ventada. Per altra banda l’estiu és una mena de desert que tots hem de travessar com podem. Ens ajuden a vegades petites alegries o grans il·lusions, que brillen sobre la sorra com un miratge o que passen enfundades amb el maillot groc del líder del Tour. També hi ha notícies de fons, que vénen de llu…

ENCARA RECORDO

Recordo un dilluns d’octubre, arribant a l’internat amb el pare, amb els ulls de vidre i el cor encongit.Recordo l’olor de la ciutat nova, el cel gris, els taxis i els autobusos.Recordo el soroll del trànsit que no em deixava dormir.Recordo el pati de l’escola asfaltat, els hermanos amb la sotana del mateix color, i els nens esperant l’hora de l’entrepà.

[el llibre dels secrets]

Llegirem un dia en el llibre dels secrets les misèries del nostre destí. No serà un diumenge qualsevol, ni un dijous a l’hora de dinar, serà segur un dilluns a primera hora i ja serà massa tard, perquè el llibre ja haurà destil·lat el seu verí.

[Ieti]

D’una expedició no efectuada a l’Himalaia
(Wyslawa Szymborska)

Vaja!, tanmateix això és l’Himalaia.
Muntanyes corrent cap a la lluna.
El moment de l’enlairament eternitzat
en un cel de sobte descosit.
Un desert de núvols perforat.
Un cop de puny en el no res.
Ressó: blanca mudesa.
Silenci.
––Ieti, a baix és dimecres:
hi ha pa, abecedari,
dos i dos són quatre
i la neu es fon.
Hi ha una poma vermella
tallada en creu.
––Ieti, no només el crim
és possible.
Ieti, no totes les paraules
comdemnen a mort.
––Hem heretat l’esperança,
el do de l’oblit.
Veuràs com parim
entre les runes.
––Ieti, tenim Shakespeare.
Ieti, toquem el violí.
Ieti, en la penombra
encenem el llum.
––Aquí, ni lluna ni terra,
i es congelen les llàgrimes.
Ieti, quasiconill lunar,
pensa-t’ho bé i torna!
––D’aquesta manera, entre quatre parets d’allaus,
cridava el Ieti i picava de peus,
per entrar en escalfor,
sobre les neus
perpètues.

(Traducció de Mikte Bruch)

Les Variacions Goldberg

Es fa difícil pensar en un món sense música. Els humans des de l’inici dels temps hem estat sensibles a aquestes vibracions melòdiques, primer probablement només per omplir els intersticis de silenci i de soledat, però després també pel simple plaer de fer ballar les nostres neurones amb un moviment coreografiat i planificat. La música és part de la nostra vida, tant si es vol com si no, perquè penetra en nosaltres i no només per les orelles sinó fins i tot per la pell. Dijous passat, en el marc del Festival de músiques religioses i del món que organitza anualment l’Ajuntament de Girona, se’ns va oferir la possibilitat d’impregnar-nos amb una de les obres cabdals de Johann Sebastian Bach i de la cultura musical europea. Sota la volta de pedra picada de la capella de Sant Nicolau, Diego Ares va interpretar al clavicèmbal les Variacions Goldberg, concebudes l’any 1741 pel cantor de Leipzig, 32 peces magistrals que comencen i acaben amb la mateixa ària. Diuen que després d’un concert sempr…

[Apunt]

Apunt
(Wyslawa Szymborska)

Vida: única manera
de cobrir-se de fulles,
descansar a la sorra,
alçar el vol amb ales;
ser gos
o acaronar el seu càlid pelatge;
distingir el dolor
de tot el que no ho és;
participar en els fets,
aparèixer en les vistes,
buscar el més petit dels errors.
Excepcional ocasió
per a recordar per un moment
sobre el que es va parlar
amb la llum apagada;
i per una vegada com a mínim
ensopegar amb una pedra,
mullar-se amb una mica de pluja,
perdre la clau en la gespa;
i girar la vista cap una guspira en el vent;
i sense parar no saber
alguna cosa important.

(Traducció de Mikte Bruch)

Michael Jackson

Tenia la meva edat, però no era vell ni era jove, no era blanc ni era negre i vivia en la soledat en què viuen els que viuen rodejats d’estranys. Dansava sobre els excedents d’una època d’opulència, que brillava amb la llum equívoca dels tubs de neó i del reflex de la lluna mil vegades repetit en milions de bocins de vidre, sembrats sobre els escenaris del show bussiness. S’aïllava del món amb gases i guants però li agradava compartir el llit amb nens. Era el producte d’un món absurd en què el talent es paga amb la vida o, el que és pitjor per alguns, amb l’ànima. L’anhel de Michael Jackson probablement va ser intentar rebobinar la vida, ballant cap enrere i intentant recrear a casa seva el somni de Peter Pan. Però la vida no perdona i el temps tampoc. Peter Pan només serà jove eternament si no s’escapa de les tapes del seu llibre i el temps només s’atura curtcircuitant-lo amb pastilles i amb somnis sense sortida. La història de Michael Jackson és la d’una vida trencada per l’excés. L’e…