Ves al contingut principal

Facebook

Facebook és un terme que no té traducció literal al català, fa referència als anuaris universitaris americans on hi figura la fotografia i un breu currículum acadèmic de cada alumne graduat. De la traducció electrònica d’aquests anuaris aplicada a Internet, n’ha sorgit un fenomen nou en el qual molts de nosaltres hi hem plantat una part de la nostra vida. No en teníem prou amb el que ja fèiem que ara ens hem buscat una nova existència per viure-la adossada a la primera.
Jean-Paul Sartre en el seu llibre de memòries –Les mots– diu que quan era petit mai no havia gratat la terra a la recerca de nius, ni havia tirat pedres als ocells, però “els llibres van ser els meus ocells i els meus nius, els meus animals domèstics, el meu estable i la meva terra; la biblioteca, era el món atrapat en un mirall, tenia el gruix infinit, la varietat, la imprevisibilitat”. Això que diu Sartre ha valgut fins ara per a tots aquells que han cercat en la lectura aquesta experiència que no es podia trobar de cap altra manera.
Això era així fins ara, perquè ara existeix Internet i a Internet existeixen les xarxes de relació social i entre elles Facebook. Facebook és aquesta nova manera de viure on et trobes gent real, però d’una manera diferent. Gaudeixes de les seves vides, dels seus dolors i de les seves alegries i, per poc que t’hi dediquis, acabes tu també llençant-t’hi de caps. En el Facebook m’hi he trobat amb amics perduts fa molt, gent que no saludava pel carrer i que ara m’hi parlo com si ens coneixéssim de tota la vida.
M’hi he trobat amb la Glòria Bonaventura que ven vambes al carrer La Salle, amb en Roger Costa-Pau que escriu poemes cada vegada que parla, amb la Mariàngels Vilaseca que no para de riure, amb l’Isaac Sibecas que és fotògraf a Praga, amb la Laura Iglesias que és professora al Vallvera, amb en Jaume que té la mare malalta, amb la Judit que treballa a l’Estartit, amb el Corto Maltés que amaga el nom però ensenya la cara, amb en Tapi que no para de fer el burro i amb la Mercè que li agrada la poesia. Tots ells són un altre món que ara també és el meu.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …