Ves al contingut principal

Facebook

Facebook és un terme que no té traducció literal al català, fa referència als anuaris universitaris americans on hi figura la fotografia i un breu currículum acadèmic de cada alumne graduat. De la traducció electrònica d’aquests anuaris aplicada a Internet, n’ha sorgit un fenomen nou en el qual molts de nosaltres hi hem plantat una part de la nostra vida. No en teníem prou amb el que ja fèiem que ara ens hem buscat una nova existència per viure-la adossada a la primera.
Jean-Paul Sartre en el seu llibre de memòries –Les mots– diu que quan era petit mai no havia gratat la terra a la recerca de nius, ni havia tirat pedres als ocells, però “els llibres van ser els meus ocells i els meus nius, els meus animals domèstics, el meu estable i la meva terra; la biblioteca, era el món atrapat en un mirall, tenia el gruix infinit, la varietat, la imprevisibilitat”. Això que diu Sartre ha valgut fins ara per a tots aquells que han cercat en la lectura aquesta experiència que no es podia trobar de cap altra manera.
Això era així fins ara, perquè ara existeix Internet i a Internet existeixen les xarxes de relació social i entre elles Facebook. Facebook és aquesta nova manera de viure on et trobes gent real, però d’una manera diferent. Gaudeixes de les seves vides, dels seus dolors i de les seves alegries i, per poc que t’hi dediquis, acabes tu també llençant-t’hi de caps. En el Facebook m’hi he trobat amb amics perduts fa molt, gent que no saludava pel carrer i que ara m’hi parlo com si ens coneixéssim de tota la vida.
M’hi he trobat amb la Glòria Bonaventura que ven vambes al carrer La Salle, amb en Roger Costa-Pau que escriu poemes cada vegada que parla, amb la Mariàngels Vilaseca que no para de riure, amb l’Isaac Sibecas que és fotògraf a Praga, amb la Laura Iglesias que és professora al Vallvera, amb en Jaume que té la mare malalta, amb la Judit que treballa a l’Estartit, amb el Corto Maltés que amaga el nom però ensenya la cara, amb en Tapi que no para de fer el burro i amb la Mercè que li agrada la poesia. Tots ells són un altre món que ara també és el meu.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…