Ves al contingut principal

El pre-pregó

Sant Narcís és un barri de Girona projectat i construït, just a la meitat del segle XX, en uns camps enfangats a la vora del Güell. És un grup de cases blanques i baixes, amb ampits de rajol vist i teules vermelles, finestres de mig punt i jardins amb rosers. Els seus carrers porten noms de marededéus i d’indrets d’Espanya i els seus habitants encara es desperten cada matí amb la sensació de llevar-se en un poble allunyat, molt allunyat de la ciutat que de tant en tant hi envia els seus autobusos d’expedició.
Des dels terrats de les cases del barri es va poder contemplar durant anys el campanar de la catedral de Girona i la silueta corba de la muntanya de Montjuïc, en dies de vent favorable arribava la pudor de la Torras i l’olor de cafè torrat de la Nestlé, però alts edificis de formigó s’alçaren ben aviat entre la ciutat i el barri i el poblet blanc quedà enterrat sota el ciment de l’altra meitat del segle. L’antic pont romànic sobre el Güell va desaparèixer, peça a peça i va ser substituït per una placa de formigó.
Els primers habitants de les cases baixes foren funcionaris i policies, gent amb pocs recursos però amb influència. Molts d’ells hi van viure poc, just el que dura a vegades un funcionari en aquesta plaça. Les cases van anar-se ocupants’ocuparen de nou per gent amb menys influència i el barri anà decaient fins a l’arribada del primer ajuntament democràtic, que n’impulsà la regeneració. Des d’aleshores Sant Narcís ha anat fent la viu-viu, ha guanyat en espais verds i s’ha tret de sobre el perill dels dipòsits de la Campsa.
Però el barri haurà de saber encarar el nous reptes d’aquest segle i l’ajuntament hauria de comprendre i acceptar la seva peculiaritat. Girona, la meva Girona ja no seria el que és sense els arbres dels seus carrers i sobretot sense la seva gent. Aquesta setmana Sant Narcís celebra la festa major i m’han convidat a llegir el pregó, a hores d’ara encara no sé ben bé què diré perquè a vegades em sembla com si ja s’hagués dit tot sobre aquest barri, però els veïns que m’escoltaran sabran comprendre, en tot cas, que entre línies a vegades floreixen les flors més perdurables.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…