Ves al contingut principal

El pre-pregó

Sant Narcís és un barri de Girona projectat i construït, just a la meitat del segle XX, en uns camps enfangats a la vora del Güell. És un grup de cases blanques i baixes, amb ampits de rajol vist i teules vermelles, finestres de mig punt i jardins amb rosers. Els seus carrers porten noms de marededéus i d’indrets d’Espanya i els seus habitants encara es desperten cada matí amb la sensació de llevar-se en un poble allunyat, molt allunyat de la ciutat que de tant en tant hi envia els seus autobusos d’expedició.
Des dels terrats de les cases del barri es va poder contemplar durant anys el campanar de la catedral de Girona i la silueta corba de la muntanya de Montjuïc, en dies de vent favorable arribava la pudor de la Torras i l’olor de cafè torrat de la Nestlé, però alts edificis de formigó s’alçaren ben aviat entre la ciutat i el barri i el poblet blanc quedà enterrat sota el ciment de l’altra meitat del segle. L’antic pont romànic sobre el Güell va desaparèixer, peça a peça i va ser substituït per una placa de formigó.
Els primers habitants de les cases baixes foren funcionaris i policies, gent amb pocs recursos però amb influència. Molts d’ells hi van viure poc, just el que dura a vegades un funcionari en aquesta plaça. Les cases van anar-se ocupants’ocuparen de nou per gent amb menys influència i el barri anà decaient fins a l’arribada del primer ajuntament democràtic, que n’impulsà la regeneració. Des d’aleshores Sant Narcís ha anat fent la viu-viu, ha guanyat en espais verds i s’ha tret de sobre el perill dels dipòsits de la Campsa.
Però el barri haurà de saber encarar el nous reptes d’aquest segle i l’ajuntament hauria de comprendre i acceptar la seva peculiaritat. Girona, la meva Girona ja no seria el que és sense els arbres dels seus carrers i sobretot sense la seva gent. Aquesta setmana Sant Narcís celebra la festa major i m’han convidat a llegir el pregó, a hores d’ara encara no sé ben bé què diré perquè a vegades em sembla com si ja s’hagués dit tot sobre aquest barri, però els veïns que m’escoltaran sabran comprendre, en tot cas, que entre línies a vegades floreixen les flors més perdurables.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…