Ves al contingut principal

El pre-pregó

Sant Narcís és un barri de Girona projectat i construït, just a la meitat del segle XX, en uns camps enfangats a la vora del Güell. És un grup de cases blanques i baixes, amb ampits de rajol vist i teules vermelles, finestres de mig punt i jardins amb rosers. Els seus carrers porten noms de marededéus i d’indrets d’Espanya i els seus habitants encara es desperten cada matí amb la sensació de llevar-se en un poble allunyat, molt allunyat de la ciutat que de tant en tant hi envia els seus autobusos d’expedició.
Des dels terrats de les cases del barri es va poder contemplar durant anys el campanar de la catedral de Girona i la silueta corba de la muntanya de Montjuïc, en dies de vent favorable arribava la pudor de la Torras i l’olor de cafè torrat de la Nestlé, però alts edificis de formigó s’alçaren ben aviat entre la ciutat i el barri i el poblet blanc quedà enterrat sota el ciment de l’altra meitat del segle. L’antic pont romànic sobre el Güell va desaparèixer, peça a peça i va ser substituït per una placa de formigó.
Els primers habitants de les cases baixes foren funcionaris i policies, gent amb pocs recursos però amb influència. Molts d’ells hi van viure poc, just el que dura a vegades un funcionari en aquesta plaça. Les cases van anar-se ocupants’ocuparen de nou per gent amb menys influència i el barri anà decaient fins a l’arribada del primer ajuntament democràtic, que n’impulsà la regeneració. Des d’aleshores Sant Narcís ha anat fent la viu-viu, ha guanyat en espais verds i s’ha tret de sobre el perill dels dipòsits de la Campsa.
Però el barri haurà de saber encarar el nous reptes d’aquest segle i l’ajuntament hauria de comprendre i acceptar la seva peculiaritat. Girona, la meva Girona ja no seria el que és sense els arbres dels seus carrers i sobretot sense la seva gent. Aquesta setmana Sant Narcís celebra la festa major i m’han convidat a llegir el pregó, a hores d’ara encara no sé ben bé què diré perquè a vegades em sembla com si ja s’hagués dit tot sobre aquest barri, però els veïns que m’escoltaran sabran comprendre, en tot cas, que entre línies a vegades floreixen les flors més perdurables.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…