Ves al contingut principal

El partit dels pescadors

Sembla ser que aquest diumenge és dia d’eleccions i no recordo haver-me sentit mai tan allunyat dels discursos i dels missatges dels partits. Sembla com si alguna cosa s’hagués trencat definitivament. Intento escoltar el que em diuen els candidats, fins i tot he fet algun esforç per comprendre-ho, però ha estat en va. La classe política del nostre país ha iniciat una deriva cap a l’alta mar de la demagogia i del populisme, un navegar sense rumb del qual difícilment en sortirem sense haver de passar per un naufragi.
Probablement aquest serà el primer diumenge electoral de la meva vida en què renunciaré a exercir el meu dret de vot. Em sap greu perquè fins ara no ho havia fet mai, suposo que serà una sensació nova. Segurament, després, els partits polítics culparan de la poca participació a la gent com jo, els irresponsables que llencem missatges descoratjadors, els inconscients que donem alegrement el nostre vot a l’enemic –sigui quin sigui aquest enemic– i els que sembrem dubtes quan ells intenten sembrar conviccions.
Però, arribats a aquest punt de la història, el dubte que em sorgeix a mi és el següent: aquests moments de crisi pels quals estem passant són la causa d’aquest panorama polític, o bé és precisament aquest marasme en el qual està immersa la democràcia l’arrel d’aquesta situació? Estem només davant d’una crisi econòmica? No serà que ha fet fallida tot un sistema de valors? Ara més que mai necessitem nous referents ideològics, més enllà dels que ens proposen –o deixen de proposar– els partits polítics que conformen l’arc parlamentari actual.
Diumenge problablement molts de vostès faran com jo, per motius diversos, des de posicions ideològiques molt allunyades i irreconciliables i fins i tot des de la desídia, que de tot hi ha. A França, dels abstencionistes en diuen “el partit dels pescadors”, allà la imatge clàssica de l’abstencionista és aquest pescador de canya, d’aigua dolça, que mentre la resta de ciutadans fa cua davant d’una urna ell espera pacientment que el peix piqui. Aquest diumenge jo faré el mateix, aniré de pesca i quan arribi ja m’explicaran com ha anat la cosa, però molt em temo que tot seguirà igual.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…