Ves al contingut principal

El partit dels pescadors

Sembla ser que aquest diumenge és dia d’eleccions i no recordo haver-me sentit mai tan allunyat dels discursos i dels missatges dels partits. Sembla com si alguna cosa s’hagués trencat definitivament. Intento escoltar el que em diuen els candidats, fins i tot he fet algun esforç per comprendre-ho, però ha estat en va. La classe política del nostre país ha iniciat una deriva cap a l’alta mar de la demagogia i del populisme, un navegar sense rumb del qual difícilment en sortirem sense haver de passar per un naufragi.
Probablement aquest serà el primer diumenge electoral de la meva vida en què renunciaré a exercir el meu dret de vot. Em sap greu perquè fins ara no ho havia fet mai, suposo que serà una sensació nova. Segurament, després, els partits polítics culparan de la poca participació a la gent com jo, els irresponsables que llencem missatges descoratjadors, els inconscients que donem alegrement el nostre vot a l’enemic –sigui quin sigui aquest enemic– i els que sembrem dubtes quan ells intenten sembrar conviccions.
Però, arribats a aquest punt de la història, el dubte que em sorgeix a mi és el següent: aquests moments de crisi pels quals estem passant són la causa d’aquest panorama polític, o bé és precisament aquest marasme en el qual està immersa la democràcia l’arrel d’aquesta situació? Estem només davant d’una crisi econòmica? No serà que ha fet fallida tot un sistema de valors? Ara més que mai necessitem nous referents ideològics, més enllà dels que ens proposen –o deixen de proposar– els partits polítics que conformen l’arc parlamentari actual.
Diumenge problablement molts de vostès faran com jo, per motius diversos, des de posicions ideològiques molt allunyades i irreconciliables i fins i tot des de la desídia, que de tot hi ha. A França, dels abstencionistes en diuen “el partit dels pescadors”, allà la imatge clàssica de l’abstencionista és aquest pescador de canya, d’aigua dolça, que mentre la resta de ciutadans fa cua davant d’una urna ell espera pacientment que el peix piqui. Aquest diumenge jo faré el mateix, aniré de pesca i quan arribi ja m’explicaran com ha anat la cosa, però molt em temo que tot seguirà igual.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…