Ves al contingut principal

El dia més llarg

Les platges de Normandia són llargues i amples, el mar va i ve seguint els capricis de la lluna i deixa llargues franges humides en la sorra. Els arbres s’inclinen amb la força del vent i els campanars sorruts dels pobles normands treuen el nas entre els boscos i les dunes. Un cel eternament clapejat de núvols cobreix i asserena el paisatge. El sol apareix només un moment per il·luminar les platges, els espadats i la verdor intensa de la costa i després es replega amb les onades, en la llunyania.
De bon matí la pluja cau lentament damunt els paraigües dels pagesos i dels turistes, i a vegades dura tot el dia. Les creus blanques dels soldats caiguts, onegen sobre la gespa d’una terra que els acull per sempre. Són els soldats d’una guerra en la qual van haver de lluitar per alliberar Europa. Ara tots ells reposen arrenglerats els uns al costat dels altres, amb una disciplina incontestable. Ja queda molt lluny aquell dia de finals de primavera en què els seus cossos ensangonats flotaven entre l’escuma de les platges.
El 6 de juny de 1944 fou el dia més llarg, Cornelius Ryan va escriure un llibre amb aquest títol que va fer fortuna, però molts més han escrit sobre aquella gesta. Ara, 65 anys després d’aquella batalla decisiva, el prestigiós historiador anglès Antony Beevor ha publicat el seu esperat estudi sobre el desembarcament aliat a Normandia. Amb al pas del temps s’obren nous arxius que es poden consultar i cauen tabús. En molts casos, finalment, resulta que els bons no eren tan bons i que els dolents no ho eren tant.
Però en el cas de la lluita contra el nazisme, si alguna cosa ha quedat clara al llarg d’aquests anys és que aquella guerra era una guerra que s’havia de guanyar, el destí de la humanitat estava en joc. Es pot criticar aspectes diversos, actituds, errors, però en el fons mai ningú podrà dir que plantar cara a la barbàrie nazi no quedà plenament justificat per la història. Avui és el dia D, el dia més llarg, i convé, en paraules del famós corresponsal Ernie Pyle: “recordar el que alguns van fer per vosaltres, i apreciar, i estar eternament agraïts a tots ells, morts o vius”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…