Ves al contingut principal

El dia més llarg

Les platges de Normandia són llargues i amples, el mar va i ve seguint els capricis de la lluna i deixa llargues franges humides en la sorra. Els arbres s’inclinen amb la força del vent i els campanars sorruts dels pobles normands treuen el nas entre els boscos i les dunes. Un cel eternament clapejat de núvols cobreix i asserena el paisatge. El sol apareix només un moment per il·luminar les platges, els espadats i la verdor intensa de la costa i després es replega amb les onades, en la llunyania.
De bon matí la pluja cau lentament damunt els paraigües dels pagesos i dels turistes, i a vegades dura tot el dia. Les creus blanques dels soldats caiguts, onegen sobre la gespa d’una terra que els acull per sempre. Són els soldats d’una guerra en la qual van haver de lluitar per alliberar Europa. Ara tots ells reposen arrenglerats els uns al costat dels altres, amb una disciplina incontestable. Ja queda molt lluny aquell dia de finals de primavera en què els seus cossos ensangonats flotaven entre l’escuma de les platges.
El 6 de juny de 1944 fou el dia més llarg, Cornelius Ryan va escriure un llibre amb aquest títol que va fer fortuna, però molts més han escrit sobre aquella gesta. Ara, 65 anys després d’aquella batalla decisiva, el prestigiós historiador anglès Antony Beevor ha publicat el seu esperat estudi sobre el desembarcament aliat a Normandia. Amb al pas del temps s’obren nous arxius que es poden consultar i cauen tabús. En molts casos, finalment, resulta que els bons no eren tan bons i que els dolents no ho eren tant.
Però en el cas de la lluita contra el nazisme, si alguna cosa ha quedat clara al llarg d’aquests anys és que aquella guerra era una guerra que s’havia de guanyar, el destí de la humanitat estava en joc. Es pot criticar aspectes diversos, actituds, errors, però en el fons mai ningú podrà dir que plantar cara a la barbàrie nazi no quedà plenament justificat per la història. Avui és el dia D, el dia més llarg, i convé, en paraules del famós corresponsal Ernie Pyle: “recordar el que alguns van fer per vosaltres, i apreciar, i estar eternament agraïts a tots ells, morts o vius”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…