Ves al contingut principal

El dia més llarg

Les platges de Normandia són llargues i amples, el mar va i ve seguint els capricis de la lluna i deixa llargues franges humides en la sorra. Els arbres s’inclinen amb la força del vent i els campanars sorruts dels pobles normands treuen el nas entre els boscos i les dunes. Un cel eternament clapejat de núvols cobreix i asserena el paisatge. El sol apareix només un moment per il·luminar les platges, els espadats i la verdor intensa de la costa i després es replega amb les onades, en la llunyania.
De bon matí la pluja cau lentament damunt els paraigües dels pagesos i dels turistes, i a vegades dura tot el dia. Les creus blanques dels soldats caiguts, onegen sobre la gespa d’una terra que els acull per sempre. Són els soldats d’una guerra en la qual van haver de lluitar per alliberar Europa. Ara tots ells reposen arrenglerats els uns al costat dels altres, amb una disciplina incontestable. Ja queda molt lluny aquell dia de finals de primavera en què els seus cossos ensangonats flotaven entre l’escuma de les platges.
El 6 de juny de 1944 fou el dia més llarg, Cornelius Ryan va escriure un llibre amb aquest títol que va fer fortuna, però molts més han escrit sobre aquella gesta. Ara, 65 anys després d’aquella batalla decisiva, el prestigiós historiador anglès Antony Beevor ha publicat el seu esperat estudi sobre el desembarcament aliat a Normandia. Amb al pas del temps s’obren nous arxius que es poden consultar i cauen tabús. En molts casos, finalment, resulta que els bons no eren tan bons i que els dolents no ho eren tant.
Però en el cas de la lluita contra el nazisme, si alguna cosa ha quedat clara al llarg d’aquests anys és que aquella guerra era una guerra que s’havia de guanyar, el destí de la humanitat estava en joc. Es pot criticar aspectes diversos, actituds, errors, però en el fons mai ningú podrà dir que plantar cara a la barbàrie nazi no quedà plenament justificat per la història. Avui és el dia D, el dia més llarg, i convé, en paraules del famós corresponsal Ernie Pyle: “recordar el que alguns van fer per vosaltres, i apreciar, i estar eternament agraïts a tots ells, morts o vius”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…