Ves al contingut principal

Converses de bar

Avui escric aquest article en un bar de poble, envoltat de persones ocioses momentàniament o a més llarg termini. Escolto converses quotidianes, de gent que somriu, que amaga grisors darrere d’un got de cervesa, d’un entrepà de pernil o d’una bossa de patates. L’amo s’ho mira tot plegat, impertèrrit desde la barra. El televisor sona de fons, però la majoria no se’l mira. A fora cau un xàfec d’estiu, d’aquells que acostumen a caure a mitja tarda en els pobles de muntanya.
Indiferents a la pluja, les converses es mouen entre els fitxatges dels equips de futbol i les anècdotes de la berbena. Oblidat sobre una taula un diari parla d’escàndols, de la crisi i de la grip A, però al bar predominen els somriures. No és una alegria de festa, ni el producte del consum d’alcohol, és com una mena de somriure anestesiat, de gent que ha assumit la grisor de les seves vides, que va tirant com pot i que procura no parlar de misèries no fos cas que a força d’invocar-les entressin de cop per la finestra.
Molt lluny d’aquí, en un indret inimaginable, un escriptor albanès ha rebut la notícia d’un premi literari i un home bo ha estat enterrat entre els seus en un poble perdut de l’India. Molt lluny, molt lluny del bar, en les terres remotes de l’Iran, algú encara creu en la llibertat i surt al carrer per a demanar-la. Al bar, en canvi, tots els presents han interioritzat els seus desitjos i els seus somnis, es miren els uns als altres, beuen cervesa, mosseguen l’entrepà i lluiten per la vida de la millor manera que saben.
Tal com l’entenem els que ens ho mirem tot a través dels vidres fumats de la nostra intel·ligència precària, el món queda molt lluny de les parets d’aquest establiment, probablement l’hauríem de buscar just a l’altra punta del cable per on entren les imatges del televisor o a l’altre costat de la cortina de pluja que en aquest moment sembla un mur infranquejable. Però resulta que no, el món és una realitat paral·lela, la realitat real es desenvolupa íntegrament en l’interior d’aquest bar.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…