Ves al contingut principal

Article de temporada

Aquesta setmana comença l’estiu astronòmic, perquè de fet el real ja ha arribat fa dies. Sempre passa el mateix, la primavera s’ensorra sobtadament molt abans del que tocaria, probablement per un excés de zel o de feina; la primavera és enjogassada i efímera, l’estiu en canvi és obsessiu i metòdic. Amb l’estiu arriben les vacances dels nens, les ganes de platja i de begudes fresques, la vida nocturna i, si ningú hi posa remei, els incendis forestals i els problemes entre veïns.
Cada poble esclata en forma de festa major, nit rere nit es van il·luminant els campanars i les cases amb els colors i els sorolls de les orquestres i els grups musicals. Quan no tiren coets a Vilamalla tiren petards a Vilamacolum i quan no és festa a Vilamaniscle a Vilanant van de gresca. Durant tot l’estiu es pot anar jugant al joc de l’oca de les festes majors: de festa en festa i tiro perquè em toca. Si aquesta estació és sinònim d’alegria, en temps de crisi encara podem dir amb més propietat que a l’estiu tota cuca viu.
D’uns anys ençà també ha sorgit una nova tendència estiuenca: els festivals d’estiu. Són com una mena de festa major, però especialitzada, organitzada per professionals del ram i que s’allarguen durant unes setmanes. És un goig veure com aquests festivals van a més perquè tot això suma en el bagatge col·lectiu, en el cultural però també en altres, l’únic problema és que l’excés d’oferta pot portar a una reculada d’aquest fenomen si no es programen d’una manera conjunta.
I enguany, a més, a Girona tindrem el Tour. El 9 de juliol els gironins viurem una jornada històrica perquè per primera vegada aquest gran circ del ciclisme se’ns oferirà en tot el seu esplendor. La ciutat es col·lapsarà per un dia, però problablement l’espectacle valdrà la pena i, a més, veurem reforçada la nostra imatge turística. Aquesta mena d’iniciatives, que costen esforços i diners, són per les que la ciutat, i el conjunt de les comarques gironines ha d’apostar si es vol fugir definitivament de l’etiqueta de turisme “low cost”, que la Costa Brava ha cultivat en els darrers decennis amb un esforç digne d’altres causes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…