Ves al contingut principal

Article de temporada

Aquesta setmana comença l’estiu astronòmic, perquè de fet el real ja ha arribat fa dies. Sempre passa el mateix, la primavera s’ensorra sobtadament molt abans del que tocaria, probablement per un excés de zel o de feina; la primavera és enjogassada i efímera, l’estiu en canvi és obsessiu i metòdic. Amb l’estiu arriben les vacances dels nens, les ganes de platja i de begudes fresques, la vida nocturna i, si ningú hi posa remei, els incendis forestals i els problemes entre veïns.
Cada poble esclata en forma de festa major, nit rere nit es van il·luminant els campanars i les cases amb els colors i els sorolls de les orquestres i els grups musicals. Quan no tiren coets a Vilamalla tiren petards a Vilamacolum i quan no és festa a Vilamaniscle a Vilanant van de gresca. Durant tot l’estiu es pot anar jugant al joc de l’oca de les festes majors: de festa en festa i tiro perquè em toca. Si aquesta estació és sinònim d’alegria, en temps de crisi encara podem dir amb més propietat que a l’estiu tota cuca viu.
D’uns anys ençà també ha sorgit una nova tendència estiuenca: els festivals d’estiu. Són com una mena de festa major, però especialitzada, organitzada per professionals del ram i que s’allarguen durant unes setmanes. És un goig veure com aquests festivals van a més perquè tot això suma en el bagatge col·lectiu, en el cultural però també en altres, l’únic problema és que l’excés d’oferta pot portar a una reculada d’aquest fenomen si no es programen d’una manera conjunta.
I enguany, a més, a Girona tindrem el Tour. El 9 de juliol els gironins viurem una jornada històrica perquè per primera vegada aquest gran circ del ciclisme se’ns oferirà en tot el seu esplendor. La ciutat es col·lapsarà per un dia, però problablement l’espectacle valdrà la pena i, a més, veurem reforçada la nostra imatge turística. Aquesta mena d’iniciatives, que costen esforços i diners, són per les que la ciutat, i el conjunt de les comarques gironines ha d’apostar si es vol fugir definitivament de l’etiqueta de turisme “low cost”, que la Costa Brava ha cultivat en els darrers decennis amb un esforç digne d’altres causes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…